PERQUÈ EM MIRA AIXÍ?

Fa estona que em fitxo amb aquella dona que està asseguda a l’altre canto del bar. No em treu la vista de sobre, fa estona que està així, mirant-me descaradament.  Perquè m’està mirant? Em té ven intrigada . Potser em coneix d’alguna cosa, però jo no l’ha conec de res. Intento mirar-la dissimuladament, mentre faig un glop del cafè que tinc a la taula, però desvio la mirada tot seguit , davant la seva mirada penetrant.

La dona es gran passa de la seixantena, va vestida elegant, però discreta,  porta el cabell molt ben arreglat i va lleugerament maquillada, és un tipus de dona que no encaixa amb les meves amistats, coneguts o familiars. Té més o menys l’edat de la meva mare. Potser  serà alguna veïna del poble on vaig néixer i viure fins als vint anys? Però...qui? ...quina?  La Filomena, no... era més alta i molt morena i una mica deixada.  I la Carmeta? Tampoc pot ser, era un altre tipus de dona; i la veïna del davant, la  dona del joier, aquesta si que era elegant, encara que era menudeta, per més que sempre portés uns talons ben alts. No se’m acut cap més veïna del poble que ara pogués ser aquí.

Potser és un familiar llunyà d’aquells que van venir al casament i és l’únic dia que ens vam veure. Alguna tia o cosina del Lluís, no ho sé, potser em mira per veure si sóc jo. No sé si ja li hauran arribat les veus que l’any passat ens vam separar, o potser encara no ho sap. Com no sigui la tia aquella que tenia a Veneçuela i que no ens havia  vist mai i ara hagi vingut. Que va... amb les fotos que havíem mirat vegades era una altre mena de dona, més estirada i extravagant.

Em venen ganes d’aixecar-me i de preguntar-li qui és i perquè em mira d’aquesta manera; encara que penso que si em coneix es ella la que ha de fer el primer pas i venir a parlar-me. Jo no he de molestar-me a fer res. El més segur es que em confongui amb una altre persona , ja diuen que tothom tenint un doble, una persona amb la qual ens assemblem . Deu ser això. No cal que em preocupi pel que fa o deixi de fer , més indiferent qui sigui . Si vol alguna cosa que vingui. Pago aquest cafè i marxo d’aquí i m’oblido de la dona.

Encara que penso que la seva cara  em recorda a algú. Tinc un llunyà record d’aquesta fesomia... res , no em recordo de res, serà la doble d’algú que conec. No hi dono més voltes me’n vaig d’aquí.

Després de pagar la consumició, s’aixeca, es posa la jaqueta i va per marxar del lloc. Llavors es dona compte que la dona  ja no es a la seva taula i té un ensurt quan la veu allà plantada al seu costat,

¾   Hola Anna? Que no em coneixes?   Si dona... de l’Institut ... la profe de literatura.

27/01/2015/