LA GRAN NEVADA

(Al sortir del casal hi havia mig metre de neu)

Eren poc més de les set de la tarda i les tres dones, que passaven de la setantena, encara xerraven animadament al bar del Casal de la gent gran del poble, eren les úniques persones que quedaven allà. El noi del bar estava frisós i inquiet i els va dir que com nevava volia tancar abans.  Les dones van aixecar-se per marxar, no sense rondinar que aquest jovent per nevar una mica ja s’espanten. Elles eren tres dones fortes i anaven ben equipades i no s’espantaven per una mica de fred o neu, a més  tenien el cotxe a la plaça.

Al anar a sortir del recinte, la seva sorpresa va ser gran, la neu arribava fins la porta i feia un  gruix de mig metre. El paisatge era espectacular, però és  van esparverar un xic, per allò no estaven preparades. Van observar com el cotxe a l’altre cantó de la plaça estava semi enterrat pel blanc element.

¾   Déu  meu! Que farem ara?  No podrem anar amb el cotxe.
¾   Doncs mira que caminar, amb aquesta alçada de neu és perillós .

La Fina vivia a prop, al carrer de sota, però la Marisa i la Cinta vivien a les afores del poble i era impossible arribar-hi caminant.  Van tornar a entrar dins el local, on el conserge  estava impacient per marxar.  La Marisa, que es la que portava el cotxe, va telefonar al seu nét gran que les vingués a buscar amb el tot terreny . Aquest va respondre que era a Granollers i amb la nevada que estava queien, de moment  no es podia circular i es quedava a dormir allà. Després va trucar a casa, on vivia amb la filla i el gendre.  Aquesta li va dir que el marit era a treballar i no sabia quan podria tornar i ella no podia deixar el petit sol per anar-la a buscar i a més caminant.

No saben que fer, les tres dones valentes s’havien acollonit una mica. La Cinta no podia trucar a ningú ja que vivia sola a casa, no gaire lluny de la de la Marisa, per això sovint anaven juntes. Intentar baixar caminat era una temeritat, segur que tardaríem hores, a més tenia la cadera fumuda.

¾   Ja veig que ens haurem de quedar a dormir aquí al  casal. –fa la Marisa.
¾   D’aquí mitja hora jo tanco la porta. – salta el conserge que les escoltava.
¾   Que podem fer? Se’ns ha d’acudir alguna cosa. –diu la Cinta
¾   Esperar que treguin la neu dels carrers. Segur que ja hauran començat, -respon la Fina
¾   Però tampoc porto cadenes al cotxe per circular.
¾   Així si que anem ben equipades. Quina solució ens queda?

Les dones estaven totes preocupades, mai s’havien vist en una situació semblant.

¾   Crec que només hi ha una sortida –fa la Fina.- Veniu a casa i us quedeu a dormir allà, demà serà un altre dia . Podeu dormir al llit del la filla. Ara, fins allà si que caldrà caminar.

Van trobar encertada  la solució. Les tres dones van sortir del Casal i es van endinsar en la neu tova, a cada pas que feien el peu s’ensorrava, costava aixecar l’altre i caminar, mai havien anat sobre tant gruix de neu.  La casa de la Fina no era lluny,  a la meitat del carrer de sota, però els va costar d’arribar-hi, a més d’alguna caiguda sobre el blanc coixí, sense conseqüències .

Van arribar xopes i gelades, sort que la casa estava calentona amb la calefacció  engegada. La Fina els va deixar roba seva perquè es canviessin,  van trucar a la família que no estesin en ànsia.  La Fina que també vivia sola, no tenia massa menjar, però es van repartir el que tenien, mentre a la televisió donava la notícia de la gran nevada que s’estenia arreu del país. Demanaven a la gent que no es moguessin de casa, si no era una urgència.

A la nit va marxar l’electricitat i la casa es va començar a refredar.  Al matí es van llevar enfredorades i embolicades amb la manta. Pels carrers encara no es transitava. Per sort al costat de casa hi  havia un forn que encara  havien pogut fer pa aquella nit. Van fer un entrepà amb embotit, però no van poder fer el cafè, ja que la vitro tampoc anava. Un got de llet  freda al darrera i res més. El fill de la Fina, fa dos anys que li va fer treure el butà, per evitar descuits i ensurts i ara els hauria fet un bon servei. El fred es començava a notar amb força dins la casa. La Fina va buscar una vella estufa de butà i es van escalfar una mica, però la bombona estava per la meitat i no la podien tenir tot el dia encesa.

Van intentar trucar de nou a casa, la resposta va ser que de moment no es  moguessin d’allà, que tant aviat com es pogués circular una mica ja les anirien a buscar. El dinar també va ser pa amb una llauna de tonyina per cap, el que trobaven a faltar era alguna cosa calenta.

A la tarda cap al tard, el nét de la Marisa es va presentar a la casa amb el tot terreny, ja havien netejat les carreteres i alguns carrers, però hi havia una llesca de glaç que feia perillós circular sense cadenes. El seu cotxe hauria d’estar-se un parell de dies més a la plaça, ja que estava cobert de neu i era improbable trobar cadenes enlloc.

Les dues dones van marxar, no sense agrair a la Fina tot el que havia fet per elles, que després de tots els inconvenients s’ho havien passat bé i era una nova experiència per explicar . Llavors en aquell moment va tornar la electricitat.

Anna – 08/02/2015