“Me voy al LIDL”

Ja feia  temps que veia aquell anunci  televisiu:  “Me voy al LIDL”, i... per casualitat, fa pocs dies,  vaig decidir d’anar-hi.

La meva veïna sempre em parlava de les ofertes que feien, i em va donar l’últim fulletó. Realment hi havia coses que semblaven interessants i, a més, els preus eren molt assequibles i la major part d’articles alemanys. És allò que, a vegades, pensem que les coses de fora són més bones, o més originals, o ves saber què...

El que més em va captivar del fulletó era un xandall  color turquesa, la mar d’extremat, a un preu gairebé regalat. Realment, però, no em pensava que tingués tanta requesta.

El que jo no sabia, és que la gent ja hi van a primera hora per tal de poder trobar la millor oferta i també, en cas de roba, la seva talla. La meva és una mica, com us ho diria... XXXXLLL...

 Només d’entrar, vaig trobar una “amiga” d’aquelles que fa anys que no veus i que hauria preferit que fos en una altra ocasió. En fi... les salutacions ja em van fer perdre massa temps, i aviat vaig dir:

Saps què, que estic interessada en comprar un xandall i hauria d’anar per feina!

És clar, tens tota la raó va dir ella justament jo vinc pel mateix. No sé com anirà tot això de les talles... tu i jo necessitem més o menys la mateixa.

En aquell moment  va ser com si comencéssim una cursa per veure qui arriba primer. Allà al mig hi havia un  poti-poti de totes les ofertes i la majoria ja eren fora de les seves bosses corresponents. Quant als xandalls era difícil de trobar la parella. De seguida vaig trobar uns pantalons, però no se sabia on passava la jaqueta. Jo no els deixava anar, esperant  trobar l’altra part, i aviat em vaig adonar que la meva “amiga” la tenia... la tenia ben agafada perquè no li prengués ningú!

Què noia... trobes alguna cosa? -em va demanar des de l’altra costat.

Jo vaig dissimular una mica, mentre deia:

Ui, això es posa molt complicat! Crec que serà millor que ho deixem córrer.

Però mentre deia això, el meu cap només barrinava pensant què podria fer perquè deixés anar la peça que em faltava a mi. 

Casualment ella va començar una conversa amb un noi molt eixerit, i mentrestant  la noia que tenia al costat li va tibar la maleïda jaqueta. Ella estava tan embadalida amb aquell noi ros, d’ulls blaus, que ni tan sols es va immutar i, en aquells moments, a mi, algú de la vora em va xafar l’ull de poll, i  gairebé vaig veure les estrelles.

Ara no sabria explicar què va passar amb els pantalons... quan hi penso... Crec que aquella esclafada de peu no va ser sense voler, i també és cert que els pantalons  van desaparèixer  de les meves mans en un vist i no vist.

Bé, que no va ser gaire positiu aquell matí al Lidl, més aviat no em va servir de res però, de fet, és igual. Avui he anat al mercat i m’he comprat un xandall de color carbassa que és una preciositat i no he tingut cap problema: ni per la talla, ni amb l’ull de poll, i era súper rebaixat de preu.

Però quina casualitat! Quan ja m’entornava a casa ens hem trobat un altra vegada amb aquella amiga, -abans no coincidíem gairebé mai- i m’ha explicat que sortia amb aquell noi ros que va conèixer al LIDL, i que... “patantim i patantam”. Ah! I m’ha dit que el noi té calés i que li ha regalat un xandall de marca!

Quin plom de dona! I quina ràbia! No sé perquè m’havia d’explicar tot això? Només per fer-me agafar una mica d’enveja. Jo només tenia ganes d’acabar amb la conversa, i quan ens hem acomiadat ella ha deixat anar un “Bon Any...!!!” amb una rialla espatarrant! Si he de ser sincera... això m’ha acabat d’indignar. Ella sí que sembla que ha començat l’any amb bon peu!

Ja m’agradaria a mi, haver-lo començat tant bé!

12 de gener de 2015