Sempre
a l’entrar en qualsevol sala d’exposicions m’agafa un neguit que em va pensar
en la infantesa. Recordo aquells anys que acompanyava al pare i visitàvem
diferents mostres d’art. Sempre, ho recordo ben bé, era els diumenges al matí,
mentre passejàvem pels carrers barcelonins.
Avui,
a l’obrir la porta de la petita pinacoteca, interiorment he pensat: “Vas a
veure unes pintures sobre la tardor. Ara, quan els colors d’aquesta estació
comencen a obrir-se pas a la teva vida”.
Un
cop a dins, promptament, la meva vista ha quedat atreta per un gran quadre
situat al fons de la sala. M’he apropat a llegir el petit rètol enganxat al
costat del quadre. Només una frase que ho diu tot: “Colors de tardor”.
Aprofitant-me
de la meva solitud he arrossegat silenciosament una petita butaca. M’he
assegut, davant per davant de l’obra. Per així, poder admirar les variades
tonalitats de colors que mostra als meus ulls.
Els
diferents ocres de la terra és barregen amb els tons verdosos de l’herba dels
marges del camí. Les fulles; unes, vermelloses; altres, grogues; i moltes més
que mostren ja el verd descolorit, preludi de la vellesa. Unes i altres dansen
entremig d’arbres de fulles perennes i de colors més foscos, com si fos el
túnel del final de la vida.
Tot
plegat, m’ha recordat els cicles de la vida. Aquella jovenalla que ufanosa
corria cercant la majoria d’edat. No en sí pels anys, sinó per poder dir: Ja
sóc gran. La brillantor de les fulles en el seu millor moment. L’aparició de les
flors, com una promesa de nous sentiments. Els fruits que, poc a poc, creixen i
maduren entremig de les branques. Emparats encara per les fulles que vibren i els
bressolen portades pel vent. Ja crescuts, un rere l’altre, van desprenent-se de
l’arbre i cauen al món en recerca del seu destí.
Aleshores,
amb la missió ja complerta, que era la raó de la seva vida, les fulles canvien de
color. Als humans ens surten els primers cabells blancs. Engrogueixen, encara
més les fulles. Els nostres cabells se’ns emblanquinen més.
La
fulla, és marceix amb la tardor com anunci de la seva desaparició. El nostre
cos, davalla també la seva força vital avisant-nos l’arribada de la vellesa. Al
cap del temps, fulles i vides, portades pel vent del més enllà, marxen una
vegada finit el seu cicle de vida.
Aparto
els pensaments negatius, i el meus ulls, tornen a gaudir dels colors que ha
sabut plasmar l’autor/a. Els colors de la tristor i de l’abandó. Els grocs,
marrons i vermells són a la meva mirada el preludi d’un nou camí vers
l’infinit.
Passa
una jove de cabell vermell i somriure amable. Es detura un moment i em fa la
següent pregunta:
¾
Li
agrada el quadre?
Fem
un esforç per sortir del meu atordiment, contesto amb veu queda:
¾
Sí!
No sé en quin moment m’ha agafat, però m’ha produït una gran emoció. Potser, no
el quadre en si mateix, segurament ha estat alguna fibra sensible dins el meu
interior que s’ha rebel·lat amb una explosió de tristesa. Tal cop, només ha
estat una reflexió de la vida.
¾
Pot
quedar-se més, si vol. No he de marxar encara.
¾
No
és que el vulgui comprar, els meus mitjans són molt minsos. Però, quan val?
¾
Ho
lamento molt, senyor.- Fent un moviment amb el cap continua- l’autor diu que no
el vol vendre.
¾
No!-
pregunto sorprès.
¾
Diu
que l’emociona massa. Quan el mira els records ballen dins el seu cap.
¾
Li
deu passar com a mi. Admiro la bellesa de la tardor, mes em fa pensar en el
final del cicle. La vida, tal vegada!
¾
Estiguis
una estona més. Si necessita qualsevol altra cosa estic a la sala del costat.
¾
Gràcies
li agraeixo molt.
I
marxa tancant suaument la porta per no pertorbar les meves idees.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada