SOMNIS D'UNA DONA

"La imaginació consola als homes del que no poden ser i el humor els consola del que són”

(Winston Churchill)

 

  L’Amèlia és una somiadora, sempre li ha agradat somniar, però no somiar  dormint,  no , li agrada somiar desperta.  D’aquestes que alguns en diuen somiatruites .

 

 Els seus somnis d’ara són molt diferents dels d’abans, dels de quan era jove, que somiava en fer-se gran i trobar  un príncep blau, un  amor per tota la vida. Encara que un dels seus somnis preferits de sempre ha esta el de poder volar com un ocell, volar lleugera com el vent per sobre les muntanyes, els pobles , el rius, les valls  i així anar descobrint cada racó del planeta.

 

Ara, però, a vegades nomes somnia passejar, caminar vora el riu o els prats de la seva infantesa, records i somnis d’un passat que llavors no li agradava massa  i que ara enyora.

 

Somiar ha estat una forma d’evadir-se d’una realitat que no li agradava gens. De nena... per  alliberar-se d’uns pares autoritaris  i opressors  que li marcaven la vida.

 

 Més tard quan es va casar amb el Pau, creia haver realitzat el seu somni d’adolescent, però aviat la realitat es va imposar a les seves il·lusions amoroses. Es va trobar vivint amb uns desconeguts, els sogres, la cunyada i un nen mimat i consentit que encara no s’havia fet adult, ni sabia  que volia dir la paraula estimar, ni compartir.  Es va refugiar dins el seu mon de fantasia per suportar la grisor d’aquella vida. Era però una persona alegre, que ni els més amargs desenganys ni conflictes li esborraven el bon humor i la sornegueria.

 

  L’arribada dels fills, tres nens amb pocs anys de diferencia,  van marcar  la millor etapa de la seva vida. Els  seus petits angelets! amb la feina que li donaven, les nits que passava  en vetlla; més tard les preocupacions pels estudis; les vacances a la platja... Les obligacions li ocupaven les 24 hores dels dia, encara que sempre trobava un escletxa per volar amb la imaginació , sobre amples prats verds o per damunt les onades d’un mar molt  blau.

 

Dues vegades va agafar l’avió per anar a Canàries i a Santiago de Compostela, va ser la dona més feliç de la terra, havia fet realitat una part del seu somni... volar!  Veure el món petit allà a baix, mentre ella flotava entre  núvols. Va ser una experiència inoblidable.

  

Amb la emancipació dels nois i la mort del marit, va tornar la solitud. La imaginació i els somnis van tornar a ocupar part de la seva vida. Llavors  el seu anhel era el de viatjar per terres exòtiques i llunyanes, fullejant  revistes de viatges, mirant  reportatges per televisió, i després imaginant-se ser-hi. Així ha viatjat per  molts  països del món, ha recorregut amplis deserts i pujat a les mes altes muntanyes. Ha recorregut ciutats importants, i ha sojornat a hotels de  cinc estrelles. La seva imaginació no tenia límits.

  

Però no us penseu pas , que l’Amèlia era una persona trista i avorrida, sinó que feia conya de tot  i li agradava molt explicar acudits, i fins i tot es reia d’ella mateixa, quan  es trobava amb les amigues o bé a les reunions familiars. Els néts ja l’esperaven quan els anava a visitar, per veure quina anècdota els explicaria, o  quin país havia descobert el dia anterior.

 

Li agradava parlar  amb la veïna, sobre temes d’actualitat i dels  programes que fan per la televisió i els presentadors que hi surten. Una tarda que plovia la van passar comentant  aquella frase que havien sentit i que deia:  “La imaginació consola als homes del que no poden ser i el humor els consola del que són” L’Amèlia pensava que això encaixava perfectament amb la seva vida.

  

Avui, però, mirant per la  finestra de l’habitació de la Residència on passa  la última etapa de la seva vida, encara té aquells  ulls somniadors que segueixen  amb la mirada el vol d’un  petit ocell.  Ara però el seu somni seria poder caminar com feia abans, passejar pel jardí o fer un tomb pels carrers del poble,  i no  haver d’esperar que vinguessin a  buscar-la per treure-la de  passeig  amb  la cadira de rodes,  d’on no es pot moure des que fa dos anys va tenir un vessament cerebral.

 

Un dels  somnis predilectes, que més es repeteix en la seva imaginació, és somniar que la visiten els seus fills, junt amb les dones i els  néts . Que passen el dia junts,  i la treuen a passejar pel parc  i  després van a  dinar plegats a aquell restaurant  que ho fan tant bé i que hi van anar tots junts l’any passat,  quan va celebrar els 90 anys.   

 

 -15 d’octubre de 2012-