El cotxe a
scendia lentament per aquella carretera de muntanya, o més ben dit camí de carros, plena de forats i d’entrebancs que cada vegada es feia més estreta, semblava que no tenia fi -a veure si m’hauré equivocat de viarany- pensava el conductor
Prou que portava un esbós de mapa de la zona amb diverses interjeccions que menaven a la casa de l’Estany, en aquell paratge prepirinenc.
Aquell diumenge es celebrava allà la trobada bianual d’antics companys del Curs de Pastisser, que havien fet aquella colla de xicots, ara homes, ja feia més de vint anys. Cada dos anys es reunien i parlaven de les seves activitats i de les novetats que sortien cada dia en el mon de la pastisseria. La majoria vivien a Barcelona, però d’altres vivien en altres llocs; a alguns els havia anat molt bé en aquest ofici, un parell fins i tot tenien molta fama i fins hi havia qui havia sortit alguna vegada per televisió A L’Artur li agradava d’anar a aquestes trobades, encara que ell només treballava de simple forner a una fleca, li agradava de relacionar-se amb els antics companys.
Cada trobada l’organitzava una persona diferent, aquest any l’amic que se’n va cuidar , tenia una casa de pagès allà a la muntanya i va voler organitzar la Festa a la casa que l’acabava de reformar, allà en aquell paratge bucòlic , però perdut per l’alt berguedà
Mentre conduïa tenia una sensació estranya, com de mareig, ja s’havia llevat amb un xic de mal de cap. De sobte va tenir una cargolada de budells, semblava com si el duodè s’hagués posat a ballar, i els altres budells el seguien. Una altre cargolada, a més ara també se li ha posat un tap al estómac, semblava com si hi tingués una borla de casquet de Nadal , que s’esponjava i es contreia, mentre la sensació de mareig anava en augment.
Va parar el cotxe vora de la cuneta, la urgència és feia cada cop més insistent, a falta d’un servei, un gran boix va servir per l’ocasió, anava a continuar el camí, quan de nou va tornar una altre urgència i de nou darrera el boix, però ara també li va venir vomitera, amb prou feines va arribar al cotxe per treure un parell de paquets de clinexs per netejar-se dels efluvis pertinents, quan noves urgències es succeïen una darrera l’altre, els vòmits i la diarrea no paraven l’home es va espantar una mica. He de sortir d’aquest bosc i trobar un metge urgentment. De sobte nota un defalliment terrible, s’estira sobre l’herba fresca esperant que passi una mica, però de repent tot s’enfosqueix..
Un túnel negre, negre, on al final es veia una claror blanca –on sóc? Estic mort? –va pensant- llavors li arriba el so d’unes veus llunyanes, va intentant obrir els ulls i ja distingeix clarament el blanc de la bata del metge d’urgències i els tubs que l’envolten.
- Bé, sembla que ja torneu en si.
- On sóc? Que m’ha passat’ com he arribat aquí? Quina hora es?
- Anem per parts. –diu el metge- Sou a l’hospital de Berga, uns excursionistes us han trobat desmaiat, brut i deshidratat i han avisat a una ambulància i són les 6 de la tarda.
- La Festa! he d’anar a la festa... els he d’avisar..
- La festa la tenia prou aquí. Heu tingut una baixada de tensió i una lipotímia, a més esteu completament deshidratat, a causa d’una forta intoxicació, haureu d’estar un parell de dies en observació.
- I el cotxe
- Suposo que deu ser allà on us heu desmaiat. Aquí teniu la cartera, el mòbil i les claus del cotxe, us heu topat amb bona gent
- El mòbil! he de trucar els companys, es pensaran que els he fet un lleig
- El que heu de fer es descansar. Demà ja tornaré a passar per veure com seguiu, per avui ja he complert la meva quota d’hores i d’urgències, i me’n vaig a casa.
Desprès de molt insistir li donem el mòbil, vol trucar urgentment als seus companys per explicar-los-hi el perquè no ha assistit a la trobada, però abans es dona compte d’un parell de missatges del dia abans que encara no havia obert..
Obre el primer missatge “ La trobada de demà a la casa de l’Estany queda anul·lada a causa d’una forta intoxicació que hi hagut........”
-8 d’abril de 2011-
scendia lentament per aquella carretera de muntanya, o més ben dit camí de carros, plena de forats i d’entrebancs que cada vegada es feia més estreta, semblava que no tenia fi -a veure si m’hauré equivocat de viarany- pensava el conductorProu que portava un esbós de mapa de la zona amb diverses interjeccions que menaven a la casa de l’Estany, en aquell paratge prepirinenc.
Aquell diumenge es celebrava allà la trobada bianual d’antics companys del Curs de Pastisser, que havien fet aquella colla de xicots, ara homes, ja feia més de vint anys. Cada dos anys es reunien i parlaven de les seves activitats i de les novetats que sortien cada dia en el mon de la pastisseria. La majoria vivien a Barcelona, però d’altres vivien en altres llocs; a alguns els havia anat molt bé en aquest ofici, un parell fins i tot tenien molta fama i fins hi havia qui havia sortit alguna vegada per televisió A L’Artur li agradava d’anar a aquestes trobades, encara que ell només treballava de simple forner a una fleca, li agradava de relacionar-se amb els antics companys.
Cada trobada l’organitzava una persona diferent, aquest any l’amic que se’n va cuidar , tenia una casa de pagès allà a la muntanya i va voler organitzar la Festa a la casa que l’acabava de reformar, allà en aquell paratge bucòlic , però perdut per l’alt berguedà
Mentre conduïa tenia una sensació estranya, com de mareig, ja s’havia llevat amb un xic de mal de cap. De sobte va tenir una cargolada de budells, semblava com si el duodè s’hagués posat a ballar, i els altres budells el seguien. Una altre cargolada, a més ara també se li ha posat un tap al estómac, semblava com si hi tingués una borla de casquet de Nadal , que s’esponjava i es contreia, mentre la sensació de mareig anava en augment.
Va parar el cotxe vora de la cuneta, la urgència és feia cada cop més insistent, a falta d’un servei, un gran boix va servir per l’ocasió, anava a continuar el camí, quan de nou va tornar una altre urgència i de nou darrera el boix, però ara també li va venir vomitera, amb prou feines va arribar al cotxe per treure un parell de paquets de clinexs per netejar-se dels efluvis pertinents, quan noves urgències es succeïen una darrera l’altre, els vòmits i la diarrea no paraven l’home es va espantar una mica. He de sortir d’aquest bosc i trobar un metge urgentment. De sobte nota un defalliment terrible, s’estira sobre l’herba fresca esperant que passi una mica, però de repent tot s’enfosqueix..
Un túnel negre, negre, on al final es veia una claror blanca –on sóc? Estic mort? –va pensant- llavors li arriba el so d’unes veus llunyanes, va intentant obrir els ulls i ja distingeix clarament el blanc de la bata del metge d’urgències i els tubs que l’envolten.
- Bé, sembla que ja torneu en si.
- On sóc? Que m’ha passat’ com he arribat aquí? Quina hora es?
- Anem per parts. –diu el metge- Sou a l’hospital de Berga, uns excursionistes us han trobat desmaiat, brut i deshidratat i han avisat a una ambulància i són les 6 de la tarda.
- La Festa! he d’anar a la festa... els he d’avisar..
- La festa la tenia prou aquí. Heu tingut una baixada de tensió i una lipotímia, a més esteu completament deshidratat, a causa d’una forta intoxicació, haureu d’estar un parell de dies en observació.
- I el cotxe
- Suposo que deu ser allà on us heu desmaiat. Aquí teniu la cartera, el mòbil i les claus del cotxe, us heu topat amb bona gent
- El mòbil! he de trucar els companys, es pensaran que els he fet un lleig
- El que heu de fer es descansar. Demà ja tornaré a passar per veure com seguiu, per avui ja he complert la meva quota d’hores i d’urgències, i me’n vaig a casa.
Desprès de molt insistir li donem el mòbil, vol trucar urgentment als seus companys per explicar-los-hi el perquè no ha assistit a la trobada, però abans es dona compte d’un parell de missatges del dia abans que encara no havia obert..
Obre el primer missatge “ La trobada de demà a la casa de l’Estany queda anul·lada a causa d’una forta intoxicació que hi hagut........”
-8 d’abril de 2011-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada