INFÀNCIA PERDUDA

Allà, assentada al sofá, el seu fill li llegeix el seu diari secret de quan era jove. La Cecília, té Alzheimer i gairebé no recorda res. La història comença quan ella tenia 10 anys, vivia en una casa humil amb els seus germans i el seu pare. La Cecília anava en una escola de monges, però als 10 anys ja els feien anar a treballar a la fàbrica. Una mica espantada, va anar a Cal Vidal, però al ser una magnífica treballadora, als 14 ja era la secretaria del director, gràcies a la seva eficiencia i puntualitat. La setmana era dura, però només pensar que els dissabtes aniria a casa, ja es posava contenta. Quan el seu pare va morir, ella tenia 16 anys, estava desesperada però intentava tirar endavant. Als 20 anys va patir una greu malaltia i va deixar de treballar. Al no cobrar, va viure una miseria absoluta. Al cap d’un any va tornar a trebalar, però com a teixidora. La explotaven molt. Ella va resistir, però quan va madurar, va voler posar fi a tot allò. Va reunir a totes les treballadores i van fer manifestacions. Volien posar fi a les infàncies que havien perdut i a no explotar els pobres nens inoscents. Al final, ho van aconsseguir, van rebaixar les hores de treball i van apujar l'edat mínima per començar a treballar. Als 40 anys ve ser la directora de les fabriques. Però als 65, va començar a tenir Alzheimer. Ara, 15 anys després, la Cecília ha tencat els ulls per no obrir-los mai més, però sempre tindrà l’orgull d’haver salvat moltes infàncies.