-Què dius dels vellets de cal Xiulet?
-Que estàs sorda…Que ja tenim els bitllets ! –cridava la noia.
-Conxo! És que ara tenia el cap a tres quarts de quinze –deia la Filomena.
-Doncs baixa dels núvols, que anirem a Shanghai. Te’n recordes de la meva amiga? La Carlota, ara és allà i està aprenent Xinès Mandarín. La podrem anar a visitar. I la Expo, tieta, la Expo que diuen que és una meravella!
-Verge santa! Ai sí, la Expu aqueixa. Quina gràcia em fa!
-Doncs comença a posar a punt el que et vulguis endur perquè només falta una setmana!
Però abans que tot això succeís, la Filo que havia seguit amb la seva dèria de fer el viatge, fins i tot va haver de suar sang per convèncer a tots el parents, que van intentar de posar-li totes les traves possibles, perquè aquest no es dugués a terme. Com si la pobra tieta no tingués dret a sortir d’aquell forat del cul del món, per conèixer un altre món molt diferent; on la seva cultura no tenia res a veure amb els costums rurals de les rodalies de Borredà, en cap dels seus aspectes.
-Càsum cent, estic tan desterotada que no sé quin fato so de ficar al mocador de farcell –deia la Filomena, mig esverada- Hasta tinc el duodeno desgavellat, crec que uré de pendre un mica d’aiganaf!
-Deixa’t estar de punyetes! No pateixis que allà tot va a preus tirats! El que no portem ho comprarem! –li replicava la Filo.
-Mecàgon ronda! És que io vai néixer l’any de la maria castanya. Llavonses hi via molta misèria i com que no teníem un ral a la butxaca, los pocs quartos que disponíem no els tiràvem, com ara! Es menjava molt pa negre de blatdemoro i farinetes de serradures! Vols dir que allà estaquen els gossos amb llangonisses ?
Aquella setmana va ser una mica estranya perquè, a part de les trifulgues per fer l’equipatge, també corrien les veus de la xafarderia dels pobles petits. Allò que se’n diu: “fer safareig”; que l’un ho diu a l’amic, l’altra al parent, i a la gent els agrada ficar-se allà on no els demanen.
-Cagu’n l’ospa! Avui a la tarda con venia del cal Boix, so trobat la pubilla de cal Solfes i m’ha dit: “Vols dir que no te’n vas del tupí?” -Del tupí? Enveja repunyetera que tens tu! –li so ventat- Tu creus que em via de dir això aqueixa lloca? Pobrota, anava una mica desmenyucada, amb aquell gorret amb una borla al capdamunt, que feia pena! Com que sempre l’han tinguda tan estacada. Això que tenen més duros que puces els cans. Són uns agarrats, els vells ia neren també, tots estan filats del mateix cànem!
-No hi pensis més. Aquesta només té ganes de tocar els dallonses. Vine, que ens menjarem uns quants pets de monja, com quan jo era petita –deia la Filo- Ja saps que curen tots els mals i totes les preocupacions!
Després es posava a cantar: “Naranjas de la Xina, na Xina, na Xina, naranjas de la Xina, na Xina, na Xina, te voy a regalar”. Va, canta amb mi. Tu me la vas ensenyar!
-Gago’n la mar salada, és britat! Pro saps què, que ara maic d’entrenar per una altra cosa.
-Que vols anar a fer footing, tieta?
-Ai caratxo! No sé què és això del futing, nena!
La Filo li explicava que el footing era una paraula anglesa que volia dir, anar a córrer i també li comentava que ella sí que s’havia d’entrenar, per parlar anglès, sinó seria difícil de comunicar-se amb aquella gent. Però la Filomena anava dient:
-Sí nena, sí, tu practica lo que vulgos, que io ia no estic per aqueixos romanços. De jove corria molt, esclar que ara ia so arribat al temps del si no fos; si no fos l’esquena, si no fossin les cames. Bueno, és el que diuen: Caldera veia bony o forat. I d’això de parlar, si no m’entenen els ho diré amb signos. Ia m’entendran ia!
Més tard la Filomena estava allà tota capficada xerrant sola.
-Però què carai et passa ara? –deia la neboda.
-És que suara so trobat el mossèn Josep i li so demanat si em confessaria abans de marxar. Temps ençà, ho feia molt sovint, però ara no me n’enracordo de l’última vegada ni...
-Quines tonteries tieta, ara ja no és moda això!
-Càsum dena. No saps mai –deia la Filomena- S’ha d’anar preparat per si de cas, perquè res no ens agafi amb la pixera al ventre. Antes, ho fèiem tot com Déu mana: misses, cumenions i per la curesma el dejuni, l’astinença i compràvem la butlla. Sí, no em miros amb eixa cara! –deia a la Filo, que semblava que no ho a cabava d’entendre- Amb la butlla pagàvem una quota. Era un dispendiu, que ens dispensava, ja no me n’enracordo de què. Tinc la memòria a can Pistraus –i seguia- Naltros fèiem tot lo que ens deien, perquè ens amartellaven el cap amb allò dels pecats mortals, els sacrilegis i que podíem anar a l’infern. I per lo menos, quan venia sant Josep tothom cumplia. Per semana santa, el viacrucis, la vetlla pasqual al monument, la professó del divendres sant i... a casa no es podia ni escombrar! Ara que després, no sé per quins set sous, també feien allò de matà als jueus amb la matraca... –deia la Filomena mentre donava cops de caps, com si una cosa no acabés de quadrar amb l’altra.
-Devia ser molt avorrit –deixava anar la Filo.
-Ho sembla, pro en el fondo no ho era. Despuenses venia Pasqua florida i les camilleres i natros tot a seguir-les, com un ramat de cabres, pro estava molt bé, i la ouada...
De sobte se li il·luminava la ment:
-Àngela Maria! Calla, ia ho tinc al coco! “Ave Maria puríssima. Fa ...? que no m’he confessat, he complit la penitència he fet examen de consciència i m’acuso de tots els meus pecats”
-Però si tu no n’has fet mai cap de pecat!
Més endavant:
-Pudé sí que és allò que diuen que a les velleses es fan les bestieses -murmurava la Filomena quan feia els últims preparatius per la gran aventura de la seva vida- Aviam, ma penso que ia ho tinc tot. So mirat bé el mundu i la calaixera, per no descuidar-me re. Hasta hi so posat l’oli de fetge de bacallà. També so anat a cal pasteleru a comprar els borregos pel desdejuni. Però hi falta alguna cosa... Ia ho sé! L’aiga de carabanya i l’aiga del carme, per si les mosques... Estic ufòrica! Això serà pistanut!
continuarà...
10 d’abril de 2011
10 d’abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada