La noia està asseguda a terra a l’entrada de les portes del metro de la plaça Urquinaona. La gent passa ràpidament i joiosa davant seu per fer les compres de les festes de Nadal. Carregats d’una munió de bosses i caixes de molts colors passen sense veure la jove arraulida a terra i que els hi ofereix la seva mercaderia amb un trist somriure. Una música nadalenca que parla d’alegre consumisme es sent provinent d’uns grans magatzems. Brillants llums i lluents estels pengen dels arbres i les faroles. Té fred i la roba la protegeix insuficientment, per tant, hi ha moltes parts del seu cos que senten la cruel mossegada de l’aire gèlid que prové de la boca oberta que dóna al carrer.
Arraulida a terra, recorda mig enfebrada la seva terra portenya a l’altre costat de l’Atlàntic, les pampes i els sons de la seva música, alegre i trista al mateix temps, forta i cadenciosa.
Mentrestant, amb una mà ofereix encenedors de gas butà als passatgers que entre i surten.
En caure la nit, la neu ha fet acte de presència a la ciutat i les ràfegues de vent han fet que envolti el lloc on és asseguda.
No s’ha mogut en tot el dia, la fredor no dóna set i el seu estómac no demana menjar, perquè sap que no hi ha res per portar-se a la boca.
Està mig inconscient, resta immòbil, enfebrada, amb els ulls mig tancats o mig oberts, tant es val, perquè només veuen els pas d’ombres. A les seves orelles arriben paraules amb un idioma que gairebé no entén, mentre alça el braç oferint el poc que té.
Aleshores, en un moviment reflex el seu dit prem el botó vermell i la llum de la flama resplendeix davant seu i a més de la claror una lleu escalfor anima la seva cara i la seva mà.
Al matí l’encarregat d’obrir les portes del metro ha trobat el jove cos d’una dona morta de fred i inanició. Envoltant les tristes despulles hi ha tot d’encenedors esgotats i buits com mostra de la darrere esperança d’una vida.
La mirada entreoberta dels ulls de la indigent parlava encara de la seva terra i dels aires forts i plens de melangia d’un tango.
Dins de l’estació sona la guitarra d’un altre desarrapat que toca la música d’un poble.
Si supieras que aún dentro de mi alma
Conservo aquel cariño que tuve por ti
Quien sabe si supieras
Que nunca te he olvidado
Volviendo a tu pasado
Te acordaras de mí...
Miquel Pujol Mur
Berga, 13 de juny de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada