“TOMBE LA NEIGE”

La música sona en el reproductor i el “Tombe la neige” ressona dins el cervell de la Marta. La dona és asseguda a la saleta, té un llibre obert al seu costat. A prop seu el mini equip de música desgrana, en to baix, la música i la veu del “Salvatore Adamo”. Està cansada de llegir, s’aixeca del sofà i corre les cortines del finestral. L’habitació queda en una penombra suau i conciliadora. Torna a asseure’s, repenja l’esquena al respatller i tanca els ulls. Un somrís amable li destensa la cara. No s’escolta cap soroll i només la música envaeix l’estança. Malgrat estar quieta, no dorm, ja que els pensaments volen lliurement als anys de la joventut.

“Tombe la neige” i una estació de tren. Havia acompanyat, després de nombroses discussions amb els pares, al Ramon, el seu promès, que marxava al servei militar. Abans d’aconseguir el permís van haver d’escoltar un sense fi de recomanacions dels pares. Fins i tot, l’àvia Angelina havia ficat cullerada en contra de que baixessin sols a Barcelona. Els perills de la ciutat i sobretot la joventut de tots dos, feia que encara semblés més perillós. A la Marta, quan per fi van poder marxar després de tantes recomanacions i sermons, li semblava que eren una bomba a punt d’explotar. No entenia que els seus instints poguessin ser tan incendiaris. 

Però finalment, i gràcies a la tieta Carme, que viu a la capital i vigilarà la parella, no fos que trenquessin l’olla abans de temps, els ho han permès. Però, ves per on, quan la tieta es prepara per acompanyar-los, l’avisen que venen els de la companyia de la llum. Són un malpensats que cerquen per sorpresa qui fa trampes en els comptadors. No pot acompanyar-los, ja que hi ha molta feina a desfer el munt de cables perquè no se n’adonin i els multin. Com si la companyia elèctrica no guanyes prou diners per acabar d’escanyar a la pobra gent.

La Marta i el Ramon caminen per les andanes buscant el tren que ha de portar el noi a terres estranyes, a fer allò que s’anomena servei militar. La noia malgrat que no coneix el lloc està més serena que ell que sembla ben bé que ha perdut l’oremus. Clar, ella tornarà a casa al vespre i ell començarà una aventura diferent. S’han presentat al sergent que mana el grup. Al veure’ls tan tendres el caporal s’ha recordat de la seva filla i ha permès que el Ramon estigui a part, en companyia de la seva xicota. Són tan innocents i es nota tant que venen d’un poble. A les dotze del matí el cap d’estació els assabenta que el tren s’ha retardat. La causa és que la lentitud dels papers oficials han “traspaperat” la màquina.

El suboficial crida tots els reclutes i els diu:

¾     Si em prometen ser aquí a les sis de la tarda els dono permís. Però, el que falti donaré part immediatament a la policia militar. No es lliurarà amb poc dies de calabós.

¾      

Tots juren que no faran cap mala passada i, en grups, marxen de l’estació. El Ramon està neguitós. Té la Marta al costat però no sap què dir-li. Donar voltes per dins de l’estació el fa frissar. Estar asseguts a la cafeteria, també. Finalment la Marta amb un rampell de sentiments controvertits, mig per compassió i mig per desig, també perquè sap que trobarà molt a faltar el seu xicot, veu un modest hotel davant la porta de l’estació. Tibant-lo de la mà, el  porta fins a la recepció i li fa llogar una habitació.

És la primera vegada que estan junts sense ningú davant, es van a separar, estan nerviosos però ha estat una vetllada amorosa inoblidable. Timidesa, desig, por, ànsia, vergonya, tots els sentiments més enfrontats han esclatat, convertint la tarda de la primera vegada en un deliri que va quedar gravat per sempre en el cervell dels dos.

Va anar just que el Ramon no perdés el tren. Però va tornar en acabar el servei militar per a casar-se amb la noia del seu cor.

Miquel Pujol Mur