divendres, 28 de setembre del 2018

PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA II


Ara si que ploro desconsoladament, la Diana, la cambrera, la secretària i l’assistent personal de la russa, tot en una, - no hi ha ningú més a la casa- m’ha tornat el plat del desdejuni.
¾     Sí, la senyora Irina  ha tornat la safata. Els ous passats per aigua no són al seu punt i la senyora me’ls fa tornar. Del disgust no menjarà res més  aquest matí. - Em diu la Diana. Mentre, se n’està menjant un, sucant pa dins del rovell. Veig com es llepa els dits i es passa la llengua pels seus carnosos llavis. 

Em bé a la memòria la russa, seca, amb el cabell amb un monyo ben estirat damunt el cap. Només sap bellugar el cap i les mans com si fos una papallona. Contínuament fa gestos, difícils d’imitar per ningú sense caure en la ridiculesa. Diuen que ha tingut molts amants, però no m’ho puc imaginar gens fer l’amor amb allò de tan estirada, plana i tesa com és. Un pal d’escombra té més erotisme que el seu cos.

M’aixeco, dono un cop de puny damunt la taula d’acer inoxidable. M’adono de la força del cop, a causa del dolor que em puja braç amunt. Desesperat prenc una olla i la llanço per la finestra. Cau rebotant pel pendís, ple de pedres, de la muntanya. Sona com si fos l’esquellot d’una vaca perduda.

Emprenyat anomeno els sants, les verges, el mateix Jesús i son Pare. Sí, el Sant Pare, també. Acabo en la mare, el pare i els avis de la russa dels c .... Pobres mares si haguessin estat tan p..., com he arribat a dir. I dels pares no cal dir-ho, segurament mai a la vida haurien pogut entrar a la basílica roja, de tan grans com haurien estat les seves cornamentes. 

La Diana em mira amb el ulls oberts com a plats, de tan enrabiat com em veu, i se m’acosta movent- se com només sap fer-ho ella. Cadenciosa en els seus moviments de malucs. Insinuant, amb el suau rebotar de les seves sines generoses. Posant-me el dit índex damunt el pit em mira de fit a fit, i em diu amb amorosa veu baixa:
¾     Per un moment he quedat esglaiada amb el teu mal humor, amb la teva ràbia. Tu, “carinyet”, no ets així. La senyora marxa a jugar a tenis, no vindrà a dinar. Al vespre, ja saps que només pren el te, que es prepara ella mateixa, amb l’aigua del samovar. Què et sembla si pugem a la meva habitació a escalar altes cimes.

Què li podia contestar després de la mala estona passada. Mai van malament unes dolces llaminadures per regalar l’ànima, i per calmar els mals pensaments.

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada