QUI ESPERA, ES DESESPERA

M’assec davant el mirall i la meva imatge em sorprèn. Qui sóc jo, res, no sóc home ni dona, només el rostre d’un ésser viu. Tal vegada potser sóc  l’ànima que mou un cos humà. Sí, aquell raconet amagat dins uns cúmuls d’òrgans que fan possible la vida a un organisme físic. 

Deixant enrere aquesta definició del meu propi jo, em posiciono al moment en què tranquil·lament: (Sí, vull dir aquella tranquil·litat i pau que transmet el pas dels anys) i miro amb esperança el mirall. Que espero trobar reflectit? Potser una cara simpàtica, un somriure amable i uns ulls de mirada alegre. Què veig? Una cara seriosa, un somriure mig amable, mig amarg, i uns ulls cansats dels despropòsits mundans.

M’inquieto! Aquell no pot ser el resultat del transcurs de la meva vida. Tan dura ha estat? Tan difícil ha estat resistir fins ara? O és que no he entès les coses bones i dolentes que m’han succeït.

Paro de pensar, fàcil és, perquè l’edat també marca la velocitat de la reacció del pensament. Els meus ulls tornen a observar la límpida superfície del vidre. Aquest com un reflex de la meva desesperança, com si vulgués calmar el meu esperit reacciona i fa el pas enrere d’uns anys. La meva cara no és tan arrugada, els ulls no mostren el cansament d’abans i respiro alleujat.

Però el somriure continua tenint una nota d’agror. El mirall amplia la visió i contemplo horroritzat els meus errors. És possible tanta insolència, tan egoisme? M’adono que allò, que vaig magnificar no era tan poc comprensible, i noto una burxada en el meu interior. Com si la reflexió premés amb força el meu cor.

El mirall, inquiet per la desesperança que mostra la meva cara, torna a posar-se en moviment i retrocedeix altre cop. Més plaent és la situació que mostra; aquesta és una situació completament diferent. Però un instant després l’aparició d’una persona trenca la suavitat del moment. Talment com si el finestral de la vida es deixés emboirar pels núvols de la tempesta exterior. Només una discussió, unes simples paraules malsonants, respostes amb altres de feridores.

El mirall, esparverat per la fermesa esfereïdora dels meus llavis planeja per la meva vida en un successió ràpida d’instants. Uns són bons i fan distendre la meva boca. Altres cruels, tan poc dignes de ser recordats que fan arquejar els meus ulls.

Finalment la ràpida retrospectiva acaba en aquells anys, en què a causa de la nostra innocència, tot està rodejat d’una aura de felicitat. L’època que ens deixem portar per la mà que ens ha protegit en les nostres primeres aventures. Però malgrat tot, sempre envejosos o reclamant  més l’atenció dels nostres,  hi ha una rebequeria que ara desitjaria haver oblidat.

Tal vegada cansat, esgotat del seu treball en la recerca de molts anys enrere, el vidre perd la seva claredat i es torna opac. Passen uns instants llargs, no sé reflexionar dels temps passat, poden ser només uns segons, uns minuts o unes hores. Tal ha estat la torbació del meu jo, de la meva pròpia ànima en la ràpida visió de la meva vida.

Res més, em queda que assolir les equivocacions, que aixequi la mà qui no hagi errat mai. I sobretot recordar els bons instants que ens ha ofert l’existència.

El vidre torna a mostrar el meu rostre actual. No és tan lleig com em semblava al primer moment. Sí allargo un xic el somriure, una gran part de les arrugues es dissimulen, continuen essent,  i els ulls canvien d’aire. La meva fisonomia mostra una bonhomia real.    

Qui espera que el pas dels anys no canviï res, desespera davant la realitat.

Miquel Pujol Mur