LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA - III

Han passat cinc anys, la Blanca es una adolescent madura a pesar de la joventut. És una bona filla i una brillant estudiant. Viu amb uns pares d’acollida, que s’han bolcat en ella i li han donat l’amor i el suport que li va marcar  en la primera infantesa.

Dos o tres cops per setmana va a veure la seva mare a la residència del poble, on fa uns anys que està ingressada, des quan no va poder més valer-se per ella, per la demència que pateix, tot i tenir una persona a casa que cuidava d’ella i la nena fins que l'assistent social va  considerar que lo millor per les dues era ingressar la mare i la petita als deu anys va passar a ser acollida per una parella  amb els fills ja emancipats.

Avui toca visita a la mare. Sovint la Flora no sap qui es aquella noia eixerida, guapa i que té al davant, i sempre li demana que li porti a la seva nena, que li han pres i que la vol veure,
 Sis plau, porti’m a la meva petita, la meva nena, que la vull veure.

Llavors la Blanca, se li acosta, l’ agafa de les mans , acosta la seva cara a la d’ella i amb la seva veu dolça va entonant fluixet aquella cançó,
 “Les nenes maques la dematí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen... al seu jardí”  “Jo també rego el meu hortet... faves i pèsols...  ” “Faves i pèsols , faves i pèsols i julivert...  –va seguint la dona.

Aquella i altres cançons que li cantava quan era petita, ressonen al cop de la dona i  aviat s’afegeix a cantar també amb ella, llavors li venen flaixos, breus records de temps passats,
 Blanca, la meva petita Blanca, has tornat.

 Mentre li deia això l’acaronava i omplia de petons les seves mans .

25/05/2018/