LA MEMÒRIA DE L’HOME

La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.

J.P. Richter, escriptor alemany (1763-1825)

L’home, assegut a la vora del riu està pensatiu. Al mateix temps observa l’aigua que alenteix el seu pas per la planura. Des d’on observa el riu eixampla encara més la seva llera i fa més suau el seu davallar.

El dia és exultant. El sol brilla dalt del cel. Els núvols semblen desapareguts com si després de les darreres pluges, ja buits, haguessin marxat a terres llunyanes. El terra sorgeix marró en els cercles que la vegetació ufana no l’ha amagat amb el seu verd tapís. Les herbes llueixen tendres i verdes. Les flors grogues i blanques es mostren ufanes en el prat proper.

Tot és silenci llevat el remor de l’aigua que com si no volgués molestar passa lentament.

L’home, ha buscat un recer sota uns arbrets que el protegeixen del sol i les mirades. Per així descansar i al mateix temps recordar sense cap presència aliena els  fets del passat.

Aleshores, cridats per la memòria els records reviuen als seus ulls, com si mitjançant un calidoscopi imaginari les seves imatges li transmetin els instants de la vida ja viscuda.

Pocs pensaments són vius del moment del seu naixement, ja que naturalment la memòria d’un nounat aleshores no registra gaires records. Solament la calidesa i la sensació d’indescriptible pau al estar recolzat i protegit contra el pit de la mare. Aquesta figura s’ha fet patent moltes vegades, ja que notar la proximitat materna sempre ha calmat qualsevol desori mental.

Després els jocs dels anys conviscuts amb els seus germans. Moments d’excelsa companyia. També instants  de certa rivalitat i lluita per qualsevol dèria infantil o per cridar l’atenció dels grans.

A la memòria li venen en el transcurs del temps  els records del col·legi i, força més clars els dels companys amb els que va conviure durant anys. Junts van arribar a formar una amistat renovada curs a curs. Després en acabar els estudis els llaços es van anar afluixant però als retrobar-se, malgrat sigui per casualitat en alguna ocasió, el lligam sembla renovar-se i enfortir-se com abans. De tots ells, ha quedat un petit grup que encara es reuneixen per celebrar el moment actual de la seva vida i rememorar la infantesa.

Després el món i la seva voregin fa que el calidoscopi salti i registri la vibracions de la joventut i les ambicions del món del treball.  Barrejada en aquest món també hi ha la nova família creada amb la seva parella. La família pròpia, amb els seus desitjos i les seves ambicions particulars.

Ha passat tant temps. Ara l’home torna a mirar el riu, ara calmat, després de les turbulències del seu naixement a les terres altes. Allà, on els cims albiren de més a prop el cel. On la llum del sol i la pàl·lida llum de la lluna que trenca la foscor de la nit, il·luminen la deu on l’aigua brolla damunt la terra des de les amagades profunditats de la terra.

L’home s’agenolla i després es posa estès damunt l’herba. Recolza aleshores una orella al damunt de la fosca superfície terrenal i escolta atentament amb l’oïda arran del terra. Com si fos un disc antic escolta el remor de l’aigua, aquell xiuxiueig de la terra viva com si es transmetessin els sorolls de les plantes al créixer i la remor del treball dels habitants de sota la superfície. Tot és vida i tot segueix un ritme marcat des del principis dels segles.

L’home s’aixeca i amb el cor tranquil i l’esperit assossegat empren de nou el camí cap a on l’esperen els seus.

La memòria li pertany, els moments viscuts són seus i alguns són amagats, íntims però vius dins seu jo intern.

L’home camina content perquè espiritualment ha viscut un instant per retrobar-se a si mateix, la seva memòria i la seva consciencia.

Miquel Pujol Mur