La
mirava allà davant, de cos present, dins aquell taüt brillant de color caoba, amb una gran corona de flors al damunt. Quasi
creia que no podia ser, l’energia d’aquella dona semblava que no tenia fi, no
era massa gran. Sentia llàstima o pena...per ella, la veritat que gens ni mica. Ràbia o odi,
potser. És creia que sempre ho dominaria tot. M’havia fet tant de mal. Estava allà
al darrera, al mig de la gent, intentant
passar desapercebuda, tot i que vaig veure algú que em mirava de reüll.
De fet
no era allà per ella, sinó per intentar acostar-me a la meva filla, L’Eva, que
ella m’havia pres. Ella i el seu fill, em van allunyar de la meva nena; ni em
permetien acostar-me a ella. Que bonica
estava. Era tota una noieta. L’havia
vist quan havien entrat a l’església, quasi desconeguda per mi, quatre anys
sense veure-la. És veu que la teníem a un col·legi a Suïssa, o es el que em
deien, per que no intentes acostar-m’hi. Com si estès empestada.
Quatre
anys de solitud que s’han fet eterns. Tancada en aquell lloc horrible sense
veure gairebé ningú; ella em va venir a
veure alguna vegada, però la nena no; em deia que jo li feia por. La meva nena tenia
por de mi...
Mentre
escoltava les paraules del capellà elogiant les virtuts de la difunta no em
vaig poder estar de pensar en aquells primers temps, quan em vaig casar amb el
Raül, i a ella la vaig considerar com una segona mare. Feia poc que havia
perdut la meva i en ella vaig trobar
amor i compressió, o almenys això semblava. Me l’estimava, si, és veritat; tot i que algunes persones ja m’avisaven que no em refies d’ella, que
era mala persona. És portava molt bé amb mi, encara que aviat em vaig
adonar que acabava fent sempre el que
ella volia.
Quan
va néixer l’Eva, va ser quan van començar els problemes. Jo volia les coses
d’una manera , decorar l’habitació, escollir el llitet, el cotxet, les coses de
la menuda, jo les volia d’una forma concreta i ella d’una manera molt subtil,
després de donar-me la raó, em convencia de que l’altre opció, la seva, era la que més em convenia; estava una mica dèbil i per no discutir
accedia.
El seu
pis, donava just sobre el nostre, i amb la nena petita sempre la tenia ficada a casa, per
ajudar-me, -deia- però en realitat dirigia la nostra vida, on anar de vacances, com cuidar la nena,
la alimentació, que si els “bibes”.... Jo, però, amb això vaig seguir sempre
les indicacions del pediatre, igual que les vacunes i les escasses vegades que
havia tingut una petita febrada. El Raül em deia que no m’amoïnes, que la seva
mare, des que havia quedat vídua es trobava molt sola i sort tenia de
nosaltres, ja que la seva germana se’n havia anat a viure a un altre poble.
Quan
la nena va tenir una anyet, jo vaig voler portar-la a la guarderia... A, no, això si que no, que al ser ella a prop que diria
la gent . Quan em va veure decidida a portar-li, va començar la llagrimeta.
–que ara que tornava a tenir una família i algú per qui preocupar-se, tots els
anys de soledat que havia patit, ara volíem privar-la de fer d’àvia, de ser
feliç cuidant de la seva néta... i...
bla, bla, bla. Un cop més vaig cedir a les seves súpliques empesa pel
Raül que volia complaure la mare. Jo em vaig posar en alerta. No volia que
manegués les nostres vides.
Sense
donar-me’n comte la cerimònia s’estava acabant . La Montse, la meva ex cunyada
va sortir a dir unes paraules de la seva mare. Parlant de la bona mare i àvia
que havia estat i com la trobaríem a faltar. Mentidera. Tu no la podies suportar
i vas marxar a viure lluny per no estar prop d’ella i fer la teva vida. Ara pel
que sigui has tornat a casa per que et fes de mainadera. Llavors va sortir parlar la Clara, una amiga d’ella, que també
la va posar pels núvols.
L’escola
si que la vam decidir nosaltres, el Raül em va fer costat i la vam portar a la
pública, on havia anat jo. Ella no va suportar que no la portéssim al col·legi
de monges on tota la família havia anat sempre. Vaig poder mantenir-la a ratlla
un parell d’anys. El seu fill l’anava a veure. Ella venia a casa per les
celebracions familiars i prou. Penso que en aquell temps ja va començar a
inflar el cap del Raül i aviat el matrimoni va començar a anar de tort.
També
va coincidir quan jo em vaig començar a trobar malament, desvariejar,
depressions. Ella tornar a casa per
cuidar-nos, jo no em podia fer càrrec de la petita., però amb ella a prop encara
estava pitjor, fins l’intent de suïcidi, A vegades he pensat que em donava
alguna cosa , però no he pogut provar mai. Llavors, com que era un perill per
la petita, va ser es quan em van
internar en aquell centre psiquiàtric on vaig passar tres anys llargs.
Des de
llavors no he tornat a veure mai més la nena. De fet, mai em va venir a veure.
Deien que li feia mal veure’m en aquest lloc i amb aquell aspecte. Ells, de
primer venien algunes vegades, després només venia ella. Ell va tornar un
parell de cops però va ser per fer-me signar els papers del divorci i la
custodia de la nena. Aquells papers que em va presentar al davant i que vaig
signar sense saber gairebé el que eren. Quan vaig poder sortir d’allà, vaig
intentar recuperar l’Eva, però els si van negar en rodó. Que si jo no estava en
condicions de fer-me’n càrrec. Que ella no em volia veure, ni saber res de mi. Van dir-me que era a
Suïssa estudiant , que no li podia
malmetre el futur.
La
cerimònia s’havia acabat i la gent començava a sortir. Jo em vaig quedar quieta
al costat de la porta. Quan va sortir la nena acompanyada de la Montse, la ex
cunyada, mi vaig acostar i la vaig abraçar. Ella em va mirar. Una mirada entre
por i tendresa. La Montse se la va dur enllà en mig de la gent. Vaig cridar el
seu nom, que es va ofegar entre la remor de la gent. Ella es va girar i em va
mig somriure. Et recuperaré, lluitaré per tenir-te de nou –pensava. La Laia ,
la meva amiga es advocada i ja m’ha dit que m’ajudaria
En
aquell moment vaig sentir un braç que m’agafava i m’apartava de la porta. Era
el Raül, vagi mirar el seus ulls que desprenien odi i rancor, el meu cervell va
captar unes paraules entre el soroll, “ No t’apropis a nosaltres, deixa la nena
tranquil·la, o te’n penediràs ” em va deixar el braç, mentre m’obviava i
es girava cap a la seva nova dona. Aquesta, altiva em va mirar amb un mig
somriure burleta i els ulls brillants de
triomf. En l’aire i en l’expressió
d’aquella dona vaig entreveure que ella no s’havia deixat manipular per
la sogra ... i ... com ja diuen “ pensa mal i no erraràs.” Crec que no ha estat massa temps a treure-se-la de sobre. Pobre Eva en quines
mans t’has de veure. M’han robat la meva vida, però no permetré que et robin la
teva.
15/08/2017/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada