divendres, 12 de gener del 2018

PER QUÈ TRUCA LA CAMPANA QUAN ENCARA ESTIC ESMORZANT?

Però tan aviat hem acabat l’esmorzar?- El Xavier ha fet aquesta pregunta a tots el reclutes de la seva quinta i també als veterans. La qüestió remou els mals pensaments de tots els pobres soldadets. 

A la matí a cop de corneta han hagut de llevar. Només posar els peus a terra a formar a la mateixa bateria, pràcticament tots amb roba interior i cara de son, aleshores el sergent passa llista i fa el recompte dels soldats. Poc després com bons militars ja vestits amb el mono de faena i les armes a l’espatlla a formar per fer la passejada militar. Els oficials l’anomenen fer la instrucció. Passejada, instrucció, desfilada, quantes paraules per dir el mateix.  

“Un, dos, tres, marquen”. “Izquierda, derecha, izquierda, media vuelta”. “Ep, oh, ep , aro, firmes”.  “Altoooo”. Si també en tres o quatre oes ben fortes això de ”alto”, i els baixets què? Pobrets com sempre van a darrere i ni s’assabenten del “alto”, ensopeguen entre ells. A un li cau el màuser i algun altre crida al picar-se amb la culata al dit gros del peu.  

Total, a les files dels soldadets petits un pandemònium. Els cap primera a córrer, amunt i avall, amb el seu fusell a mitja alçada, com si volguessin allà mateix disparar contra algun dels indesitjables reclutes petitons. 

Sort hi ha que al davant el caporal ha cridat: “descansen!!” El soldats han fet el pas enrere i recolzada la culata de l’arma a terra. Una vegada posat en ordre a tota la formació tornen a desfilar. El brigada de la banda aixeca la batuta i fa la primera senyal. El corneta no bufa prou i un esquifit “piii surt escadusser  de la trompa. El del bombo, no sé sap si per camaraderia, pica a destemps i un fort “boom, boom” trona en l’aire matinal. Desesperat el director de la banda pica de peus a terra enrabiat. 

El coronel acompanyat dels dos capitans i els quatre tinents s’aproximen a veure desfilar la seva aguerrida tropa. Bufa una rafega de fort vent i les gorres dels soldats volen fins el proper magatzem. 

El caporal mana altre cop “alto” i els soldats corren a recollir les gorres. A un soldat li cau el màuser a terra fent un gran soroll. El coronel veien el nerviosisme dels suboficials fa el boig i mira un avió que mena pel cel. També agafa pel braç al capità i li ensenya les boniques i paral·leles fumaroles blanques que deixa enrere l’aeronau. Mentrestant corren i fan córrer als suboficials d’un cantó a l’altre. Als gastadors, els que van davant de tot, els hi cau el sol de ple.  Suen i es posen vermells a causa de la calor. Els petits estan a l’ombra i es mouen de fred. Alguns s’ha quedat blaus com a barrufets i tremolen. Alguna que altra (maleïdes escopetes) fan boom a terra. 

Ja finalment després de crits a dojo, alguna paraulota i moltes empentes dels suboficials, mai suaus ni agradables, tothom desfila tens i dret com un pal davant dels oficials de la companyia. De sobte al trompeta li surt un “beee” sostingut i malgrat estiguin cansats i davant del  coronel una rialla esclata entre la tropa. 

S’escolta un altre cop “alto” i tots es disposen a fer “descanso”, però el coronel ja no mira al cel ni a cap avió. Ha vist el general que des del finestral de la plana major observa l’exercici del seu exercit.  

Ara és el coronel malgrat sigui a l’ombra qui es posa vermell i sua com si fos un condemnat, a les calderes de Pere Botero. Els soldats esperen el “descanso”, però aquest no arriba. Algun soldat baixa el fusell però el subtinent més proper li dona una batzegada i li fa pujar. El coronel empipat, emprenyat i temorós del geni del general mana personalment: “marchen”. Torna la mateixa lletania: “Un, dos, tres. Derecha, derecha, izquierda, derecha, izquierda”. 

El general tanca la finestra i finalment al cap de quatre voltes més el coronel  exclama: “alto! descanso!”.  

Reunió d’oficials i tot seguit: “Armas al hombro!”. Ahora a correr a ver si a la próxima se comportan como soldados. 

El coronel i els capitans és retiren. Aleshores els tinents s’aparten de la formació i criden: “Alto! Descanso!” 

Dirigint-se als suboficials els donen la darrere ordre. “Doce vueltas al patio con el equipo completo!”. I els soldadets, com a béns, a córrer i marcar el pas. 

Quan la formació és una tirallonga de gent que esbufega, coixejà i quasi plora, recordant-se de tots els sants del cel, de les mares del generals, de la del comandant, que no s’ha presentat, dels capitans que han fotut al camp juntament amb el coronel i dels tinents que la estan fen petar mentre fumen tranquil·lament a l’ombra d’un arbre. Finalment s’escolta la veu d’un sergent que tan esgotat com els soldats crida: “Alto! Descanso!”. 

Mig arrossegant-se ja que també ha hagut de córrer amb la tropa va a saludar als tinents. Aquests benvolents i per què tenen ganes d’anar a esmorzar li contesten: “Bien, Bien. Però mañana que se comporten mejor si no daran treinta vueltas”. 

El sergent major els saluda amb un fort i sorollós cop de talons i girant-se mana la més dolça de les paraules que mai puguin escoltar les oïdes d’uns pobres i soferts soldats: “Rompan filas”. 

Una vegada deixades les armes, posada la roba de treball els soldats mentre esmorzen formen una rotllana amb les taules. Aleshores sona la campana de la caserna per què és l’hora de marxat al destí de cadascú i de tancar la cantina pels soldats. 

Tornen a sonar les paraules del Xavier: Per què toca la campana de final de l’esbarjo quan encara estem esmorzant? 

Uns quants contesten en veu alta i molt emprenyats. No m’atreveixo a escriure cap de les paraules perquè jo estimo molt a totes les mares. Malgrat siguin les del general, del coronel dels capitans o de qui sigui amb estrelles o galons.  

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada