Però una llum del pensament, una
idea crec que salvadora, m’il·lumina: en totes les habitacions hi ha portes i finestres.
Estenc els braços com antena
protectora i avanço lentament. Ensopego en una cosa baixa, tal vegada una
tauleta. Toco la seva superfície: és tova. Tal vegada, aleshores, una butaca
d’un sofà o tal vegada un sofà.
No trobo la paret però donant copets
amb els meus peus ressegueixo l’obstacle. Quan acabo de rodejar-lo avanço un
xic i les meves mans toquen la paret. Poc a poc tantejant l’espai segueixo el
meu camí.
La foscor és total, ni un xic de
llum albira cap cosa en l’espai negre. Torno a caminar lentament palpant les
parets en recerca d’una porta per eixir de l’obscuritat.
Camino, palpo, toco mobles, cadires
quadres que semblen amuntegats enmig de l’habitacle. La meva orientació
continua sent nul·la. No existeix ni nord ni sud en la meva deriva.
Noto altre cop la blana superfície,
per tant he donat la volta complerta a la cambra que m’empresona sense trobar
cap obertura.
Finalment cansat i desesperat em
deixo caure en el sofà. La seva superfície m’acull com un nouvingut.
Aleshores penso, més tard ploro, penso
i ploro sense remei. La soledat s’apodera de mi i el meu pensament no recorda
ni l’on, ni el quan.
Exhaust caic en un sopor intranquil
trencat per la ignorància de no saber on sóc ni qui sóc.
Malgrat tot la calidesa del sofà
m’absorbeix sense pausa. S’apodera del meu cos i del meu pensament. Poc després
sóc un element més de la seva estructura.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada