La setmana
passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora ens va encomanar un treball sobre parlar
metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el
mateix que els ases d’astronomia.
A més ens ha
recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del
que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia
inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li
deixen.
Així poca cosa a
dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que
omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau
ple de pau.
Però penseu germans,
que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el
temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic
Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del
mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus
generals Miquel i Luzbel lluitaven, com
gos i gat, fins el darrer racó.
Finalment en Miquel,
gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar,
millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de
maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la
presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.
Només una
pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del
més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa,
aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres
desventurats.
Metàfores de les
metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.
I com ja m’he
enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada
amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts
i a la gàbia.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada