VIATJANT PEL DESERT

“El que envelleix un desert és que en alguna banda amaga un pou d’aigua”  

                                  (A. De Saint Exupéry)

Acabo de veure un reportatge per la televisió sobre el desert, concretament sobre el desert de Kalahari a Namíbia. Quants records m’ha despertat de la meva joventut, quan amb una amiga va fer-hi un viatge. Va ser una experiència sensacional. Jo, quan era jove era molt arriscada, no tenia por de res i m’agradava viatjar i fer rutes on ningú anava, al contrari d’ara que m’he tornat més assenyada i més poruga, suposo que la edat i té alguna cosa a veure.

El desert de Kalahari es extraordinàriament gran i s’estén al llarg de quatre països. A l’arribar a l’aeroport de Namíbia, vam trobar-nos amb cinc persones més . El grup de set persones anàvem decidides a creuar bona part del territori i del l’ample desert. Anàvem sense guia,  però teníem transports previstos per alguns trams, portàvem mapes, brúixola i rutes organitzades , a més en Robert ja havia fet expedicions altres vegades , com també la Margaret una cooperant anglesa que anava a un poblat,  en  una zona allunyada del país i feia una part de la travessa amb nosaltres. Recordo aquelles amples extensions de terra vermellosa que no tenien fi. També en vam travessar d’altres que hi havia vegetació àrida, ja que en la  època de fortes pluges , hi  germinen les llavors i creixen plantes i matolls molt alts que després s’assequen.

Amb una caravana  vam fer el primer tram, anàvem amb gent del país que ens miraven de forma estranya.  La segona setmana vam agafar camells. Aquest va ser el tros més dur, perquè havíem de racionar l’aigua, no ens podíem permetre llençar-ne gens. No sabíem quan en trobaríem de nou, encara que en el mapa hi havia marcat algun pou o algun petit oasis,  també podria haver estat séc. El color  vermellós de arena  era meravellós, sobre tot els matins quan la calor encara era suportable i el sol començava a brillar sobre aquella ample esplanada de dunes.   De dia la calor era horrorosa i a les nits la temperatura baixava en picat i ens havien d’abrigar.

Un dia d’aquells, la Núria, la meva companya, va agafar una febrada molt forta, la Margaret, dona de seny, experimentada i col·laboradora d’una ONG, la  va remullar amb una part de la seva aigua, i ens va dir que per veure li’n donéssim una mica de la nostra i li va donar una pastilla. Tota els membres del grup s’hi vam solidaritzar i li en donàvem una mica, perquè no en teníem massa. Van ser dos dies molt durs, en faltaven tres per arribar al Gran Oasis, paràvem moltes estones a descansar per recuperar forces, però el sol era implacable, a la noia l’estiravem sota l’escassa  ombra dels camells.

 L’oasi, el gran miracle del desert, va ser la nostra salvació, estàvem cansats i havíem esgotat tota l’aigua, fins vam poder refrescar-nos en una petita bassa, amb una aigua marronosa que només en bevien els camells. En canvi sorgia un raig net i clar d’un pou de gran fondària, que alimentava el petit llac ,on entre palmeres i vegetació hi havia un petit campament de natius nòmades. Van recuperar forces allà un parell de dies. La Núria es va recuperar del tot . A l’ombra de les palmeres el Robert, ens explicava que allà sobre tot l’aigua és vida. Tot en aquell entorn gira al voltant del oasi, l’aigua marca la diferència entre la vida i la mort. La Margaret també ens donava explicacions de com comportar-se en situacions extremes. Ella era infermera i anava a una tribu a portar medicaments  i vacunes. Volia estar-hi un mes per ensenyar  a prevenir algunes infeccions. Un amic cooperant ja feia uns dies que hi era, pensaven tornar junts.

Aquell vespre la dona és va acomiadar-se de nosaltres , doncs l’endemà la venien a buscar per acompanyar-la al poblat de l’ètnia dels Okanvas , que estava al cantó oposat de la nostra ruta. Era una dona extraordinària amb la que vam fer una gran amistat .Vam quedar que un cop a Europa ens comunicaríem de nou.

Vam continuar la nostra aventura amb la resta de companys, una setmana i mitja més. Vam conèixer racons amagat  i meravellosos, poblats i tribus nòmades; vam fer una travessa caminant uns dies junts uns mercaders que ens  van guiar, per unes quantes monedes. Finalment des d’una ciutat del sud, vam agafar un bus fins a la capital on vam agafar l’avió per tornar a casa.

Al cap d’unes setmanes de la tornada, amb la Núria,  vam intentar connectar amb la Margaret, doncs ja preveiem que seria a casa, però no contestava ningú. Va ser força temps després, per medi dels altres companys, amb qui si que hi manteníem contacte que ens vam assabentar que la infermera no havia tornat d’allà. Havia mort d’una infecció per un contagi d’una de les malalties que havia anat a combatre.

18/12/2017/