UN PRAT D’HERBA.

Cau la tarda i el sol inicia el camí per amagar-se rere les muntanyes. L’herba és blana. El verd joiós de la primavera llueix tot ple de vivor. Les flors grogues i blanques ressalten damunt el prat. El color ocre de les carenes destaca amb força contra el cel encara blau. En les esquerpes canals destaca el blanc de la darrera neu, que continua, encara, amiga de la muntanya.  

La tarda és alegre. Els ocells piulen mentre es recullen als seus nius. Estirat damunt l’herba sento l’olor de la vida que traspua el pur aire muntanyenc. Poc a poc em tanco en mi mateix, deixo fora meu la gent que m’envolta  i els ulls se m’acluquen malgrat la bellesa del moment.  

En el meu somni tinc vint anys. Tot al món em somriu. Els estudis mai han presentat problemes en la meva carrera. Gràcies a uns pares treballadors de classe mitjana, no em falten diners. Què més puc demanar a la vida als meus anys. 

Noto la sang circular briosa impulsada pel meu jove cor i tots els meus pensaments són vius. Aleshores la veig córrer con gasela jove portada pel vent en direcció a l’estany situat enmig del verd prat.

¾     Qui és?- va ser la meva primera idea.

¾     Ella!- em contesta una veu dins el meu cervell.

¾     Què faig?- vaig dir sense paraules.

¾     Coi, què vols fer?- m’insta aquella veu interior.

¾     No sé. No la conec- responc.

¾     Babau! Tu dius que ets jove.

¾     Clar que sóc jove i, a més, sóc valent.

¾     Però d’atrevit, res! No pensis, actua.

¾     Però! I si em refusa?

¾     A tu! Tan ben plantat com ets.

¾     Però a vegades tartamudejo i se’n riurà.

¾     Però si no li has parlat mai.

¾     Però...

¾     Mira s’està traient la roba. Vol ficar-se a l’aigua. Va quasi nua. 

Aleshores observo la perfecció del seu cos. La juvenil esveltesa de la seva figura. Els seus moviments incitants, i la seva llarga cabellera onejant alegre al vent. El desig m’obliga a aixecar-me. Sentint tota la força juvenil del meu cos de vint anys i desitjant-la  intensament corro també cap l’estany. 

Un rumor estrany sona molt a prop meu. Unes paraules s’introdueixen en les meves oïdes pertorbant el miratge, millor dit el miracle del cos juvenil i temptador.

¾     Avi Ramon, desperta que el teu nét s’ha ficat al bassal. Treu-lo si us plau. 

Les paraules de la meva filla han trencat el somni daurat. Recolzant-me torno a guaitar el formós prat. La Carme, la meva dona està preparant el berenar-sopar en el jardí. El meu nét corre fent tombarelles i ensopegades cap un bassiol. 

On ha marxat la nimfa dels meus somnis? On era aquella força dels pocs anys? M’aixeco i corro vers l’indisciplinat nét. Noto la feixuga càrrega dels anys. 

Somnis de joventut. Desitjos i anhels guardats entre els fulls del llibre de la vida. 

Tal vegada, va ser, però la Carme no es correspon a la mossa lleugera i gràcil somniada. Camino i ensopego en una pedra. Poso un genoll a terra i m’adono que jo tampoc tinc res a veure amb el jove del somni. 

Els anys no han passat en va. Les quimeres del que volíem ser, del que de veritat érem, també han voleiat portades pels vents del temps. 

Som el que ara som. 

Miquel Pujol Mur.