ELS PASTORETS. I.

El Josep és  a la seva habitació. Damunt la taula té els llibres i les llibretes. De cop, sona el telèfon. Empipat per la interrupció, pren la “tablet”, i malgrat tot, somriu al veure la cara riallera de  la Mireia a la pantalleta. Observa que li ha deixat un missatge però, prefereix no obrir-lo. La seva obligació, si vol aprovar el curs és per davant de tot, acabar de fer els deures i després estudiar les lliçons. Quan acabi i abans d’anar a dormir obrirà i escoltarà la veu de la noieta que li agrada. L’assignatura de matemàtiques és prou complicada i sap que no pot entretenir-se.  

Acabats els deures i d’estudiar el temari de demà, ho recull tot dins la motxilla. La deixa al costat de la taula preparada per demà anar a l’institut. Recolzat al llit, tanca el llum gran i encén el petit del costat del llit. Obre el mòbil cerca el missatge deixat per la Mireia. A pesar del seu domini ha estat un autocàstig esperar a l’hora d’anar a dormir sense sentir la nota de l’amiga.  

Mentre contempla la bonica cara escolta el missatge: “Demà t’espero al nostre raconet de sempre. Tinc una sorpresa per a tu. Recorda que t’estimo”.  

Es pregunta encuriosit: Una sorpresa, quina?  

Fa temps que la vol convèncer per anar una tarda al cinema. Aquesta setmana fan una pel·lícula que li agrada molt. És un xic romàntica, però també passen moltes aventures. Potser, per fi, el seu somni es farà realitat. S’ensomnia pensant: tots dos junts en la sala fosca. Crispetes i, notar-la al seu costat. I per què no, també espera aconseguir algun que altre petó. 

La Mireia li agrada molt, sempre li ha agradat. Quant temps fa que es coneixen: de sempre. Tal vegada ell havia estrenat els primers pantalons curts amb tirants i ella encara anava amb bolquers. Junts, les mares els portaven a la guarderia, després al col·legi, i ja més grans marxaven junts a classe. En tornar sempre ho feien junts. 

Últimament s’han esbatussat una mica. La raó és que el Josep s’ha apuntat a fer teatre. S’ha de fer “Els pastorets” d’en Pitarra i ell vol interpretar un paper. A la reunió anterior a l’assaig, com que és alt i prim li han donat el paper de “Pallanga”. Però no hi ha ningú per fer el rol de “Garrofa”. 

Aleshores ha pensat: Qui millor que la Mireia? És una noia, però amb el vestit de rabadà i un bon jersei per sota que la faci més grossa pot passar  per un xicot. Amb moltes paraules i uns quants afalacs ha mirat de convèncer-la.

¾     Sí, Mireia. Vine que t’agradarà.

¾     Però, què dirà la mare? Acaba molt tard.

¾     No et preocupis! Vens amb mi i ja saps que la teva mare hi confia. Hem anat sempre junts. A casa teva sóc quasi com si fos un dels teus germans. 

Malgrat ho ha dit per convèncer-la ha sentit un rau-rau dintre seu. Ell no vol a la Mireia com a germana, sinó que sigui la seva xicota. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.