EL TITELLA XIM-XAM

“Va pare afanyat, no agafis  gaires coses, que el pis es petit” deia el Vicenç a aquell home gran que caminava lentament  amb l’ajuda d’una crossa. Mentre  li agafava una capsa que duia a les mans. Com la tapa anava baldera la va obrir i ... el va sorprendre i trasbalsar el que hi havia a dins... una titella!  La seva titella, el Xim-Xam. La torna a desar, l’agafa curosament junt amb l’altra bossa que portava l’home, mentre l’ajuda a baixar l’escala i a entrar al cotxe.

Mentre conduïa al Vicenç se li amuntegaven al cap un munt de records,  de tot aquell temps  de la malaltia; la tuberculosis, que va agafar als vuit anys. Metges, hospitals, tractaments i la llarga recuperació en aquell poblet perdut del Pirineu, amb els tiets. Aïllat d’altres nens per por del contagi  i la titella, la seva titella, que li va comprar la mare, perquè li fes companyia.

Aquella titella, que abans en dèiem un putxinel·li , "el pallasso Xim-Xam,"  que entre els dits de les meves mans feia moure amb agilitat i gràcia. És va convertit amb el meu íntim i gran amic. Li explicava les meves cuites , el meu desànim , l’avorriment en aquell  lloc sense veure cap nen. Ell m’animava, m’explicava acudits, em feia pessigolles a la cara i al cos fins que em feia riure. També m’explicava coses series , com ho havia de fer per sortir-me’n , posar-hi esforç i fer el que em deien els tiets, sobretot la tieta Remei, que jo veia serruda i malcarada i m’obligava a fer exercicis a l’aire lliure, i dutxes acabades amb aigua freda, el Xim-Xam em deia,

¾    Ho fa pel teu bé. Perquè et posis bo aviat.

¾    No; és dolenta i una amargada; per això no té fills.

¾    Fa el que li diuen els metge i els teus pares.

¾    Estic trist i avorrit . Vull tornar  a casa .

¾    Aviat, aviat... Veus aquella aranya d’allà dalt aquell raconet... saps que li va passar...

Llavors començava una historia sobre aquell animalet, mentre l’explicava la meva ment anava sortint dels pensaments foscos i  els meus llavis començaven a somriure.

De cop els cotxes del davant queden aturats, obres a la carretera;  aquella frenada en séc amb retorna al temps real. Veig  aquell home gran i malalt al meu costat, llavors  girant-me cap a ell li dic,

        ¾    Pare, perquè guardaves i  vols la meva titella?

        ¾    La teva mare la guardava. Sempre deia que va ser la teva salvació, que gràcies a ella t’havies recuperat del tot.

        ¾    Ella fa tres anys que és morta, perquè la vols ara?

        ¾    Al quedar-me sol, ella em va servir de consol, em va alleugerir la pena. Saps , li parlava, com feies tu, li explicava la meva soledat i angoixa;  ella em consolava.

        ¾    T’havíem dit moltes vegades per venir a viure amb nosaltres.

        ¾    Pensava que ja arribaria l’hora, com ara.

L’home  no es podia creure el que li explicava al seu pare. Sembla li havia semblat tan insensible i despreocupat per les seves coses.

       ¾    Com saps tu que jo parlava amb la titella. No ho havia explicat mai a ningú.

      ¾    Ai Vicenç. La teva tia us havia escoltat tantes vegades. A la nit quan et venia a veure com dormies te l’havia desenredat del cap i te la posava al costat.

      ¾    La tia Remei feia això?

      ¾    Això i moltes coses més va fer, per  tu i per nosaltres.

    El xicot va quedar parat , escoltant al seu pare parlar d'unes coses i d'una època que ell sempre havia intentat oblidar i va descobrir la sensibilitat d'un vell xarux, com ell i la seva dona creien que era.

      ¾    Tu, tu també parles amb el Xim-Xam? I et  contesta?

      ¾    És clar que si, igual que a tu. Et respon l’altre jo que tots portem dins i t’obliga a encetar aquest diàleg amb tu mateix, que sovint volem evadir.

Van continuar el viatge en silenci. El Vicenç va pensar que potser era molt tard per retrobar-se de nou amb el pare, però es va prometre descobrir l’home bo i desconegut , en aquella última etapa d’ell, que passarien plegats.

30/01/2017/