EL TEMPS S'HA ATURAT

Feia estona que mirava la  televisió quan es va adonar  que feia estona que repetien  la mateixa escena, “una  nena que arriba a casa i després de cridar a la mare i a l’àvia s’adona que no hi ha ningú enlloc...tampoc l’àvia està fent ganxet al racó de sempre, al costat de la finestra... De nou torna a entrar a casa i es repeteix la mateixa sèrie.  És estrany tot això. Canvia de canal i fan la mateixa  escena, només que aquí `parlen en castellà. Un altre canal repeteixen el mateix però sense cap so. Tanca  enfurismada la tele.

La dona es frega els ulls i mira el rellotge que porta ... un quart de quatre. Però si aquesta és l’hora que he entrat a casa, -pensa- i  fa  estona que he arribat. Potser s’ha parat el rellotge. Llavors s’aixeca i entra a la cuina, el rellotge d’allà marca la mateixa hora, com també el despertador de l’habitació. Ostres! Això és com si s’hagués parat el temps.

Estic somiant –pensa- i s’estira al sofà de nou. Engega la televisió i encara fan el mateix, l’apaga. Llavors tanca els ulls intentant dormir una mica. Segur que es el cansament. Quan hauré  dormit una estona tot tornarà a ser normal. Com estava cansada va fer una bona becaina.  “Em convenia descansar...ui, potser ja serà fosc i tot – va pensar així que es va aixerir una mica. El sol estava brillant amunt, com a ple migdia de novembre.  El rellotge marcava un quart de quatre i la televisió repetia la mateixa escena.

Que m’estarà passant? –es preguntava. M’estaré tornant boja? Surt al balcó, el carrer està quasi buit. La mateixa parella que passava quan he arribat encara camina. Els segueix amb la mirada, quan son al capdavall del carrer, penso que ja han desaparegut, llavors mira amunt  i tornen a aparèixer al capdamunt del carrer, van baixant i de nou es creuen amb el mateix gos que he vist abans.

Hauria  de sopar i anar-me’n a dormir i demà seria un altre dia, però si fa just mitja hora que he dinat i no tinc gana.  Me’n vaig de passeig –pensa com qui a tingut una brillant idea- a comprar al centre comercial i així deixo de veure la ditxosa  parella que camina.  Agafa l’abric i baixa l’escala , quan obre la porta del carrer s’adona que de nou ha obert la porta del pis i torna a ser a dintre.

Capficada s’asseu de nou al sofà, es posa les mans al cap atribolada, llavors se li acudeix  trucar a la seva amiga Montse, li explicarà el que passa, a veure si a ella també li passen aquestes coses.  Al mòbil d’aquesta, surt el contestador automàtic,  que deixi el missatge . igual passa quan truca a la Roser, a la Carme a la Núria o a l’Ester. “Dec estar en una altre dimensió, on no passa el temps i no se com sortir-ne...”

Es deixa caure al sofà abatuda, molta estona, hores, dies, mesos... el temps no passa, el temps no existeix, es va repetint. De cop es desperta en una habitació blanca, en un llit envoltada de tubs i una infermera li està prenent la pressió. Quasi sense veu li demana.

      ¾    Sis plau noia,  em pots dir quina hora és?

      ¾    Com? Després de l’ensurt només se t’acut preguntar l’hora.

      ¾    Per favor diguem quina hora és?

      ¾    És un quart de quatre.

La dona la mira estranyada, pensa que desvarieja li somriu i surt de l’habitació.

22/11/2016/