UN GOIG QUE NO FA ALEGRIA.

El Marià és un entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer. 

Cansat del mòbil vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat ha anat a la Barcelona Mobile World Congress.

Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat. 

Una vegada dintre el jove públic s’expandeix per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu perdut i generosament el rescata de l’aldarull. 

La noia parla un castellà bastant fluid i entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert distanciament amb la realitat actual.  

El castellà de la jove, El Marià, no té cap problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp, que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on. 

Finalment el Marià marxa després de fer la compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap,  per una curta estona d’un matí. Dintre pocs dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.  

El Marià ha rebut el nou mitja de comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons aconsegueix callar-lo.  

La dona li pregunta:

¾     Que era tota aquesta gatzara.

¾     El telèfon nou, Maria- li contesta.

¾     I cada matí farà tot aquest soroll.

¾     No, tot té solució. N’aprendré i no ho farà. 

Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per l’oremus  mirant la pantalleta i cercant la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també seguint la moda han comprat un altre de nou.

Han passat forces mesos d’aquests fets. El Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós. Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental. 

Cansat de píndoles, metges, receptes i quan ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals. Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim mitja de comunicació que li permetia existir. 

Miquel Pujol Mur.