CADA NIT

CADA NIT...

Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit.

Alliberada ja de la feixuga càrrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric. Imperceptiblement, viatja a les profunditats del ésser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser.

Paissatges coneguts o impensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors.

Jo impotent la contemplo meravellada, contemplo  tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com  en un  remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i  que ni jo mateixa sé que ho vull.

A voltes, sóc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan  anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporcionen és tan tan gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat.

Però també, la ira, els gelos, la impotència o l’anyorança, que es manifesten amb  la brutalitat de la realitat,  em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat

.

Sento un cruixit, para i torna altre cop, paro l’orella, m’espanto, un cop més i finalment comprenc que és la fusta de l’armari .

Poc a poc em tranquilitzo i sense adonar-me’n, entro de nou  al món del no res.......

fins l’endemà.

Mercè