Feia estona que mirava la televisió quan es va adonar que feia estona que repetien la mateixa escena, “una nena que arriba a casa i després de cridar a la mare i a l’àvia s’adona que no hi ha ningú enlloc...tampoc l’àvia està fent ganxet al racó de sempre, al costat de la finestra... De nou torna a entrar a casa i es repeteix la mateixa sèrie. És estrany tot això. Canvia de canal i fan la mateixa escena, només que aquí `parlen en castellà. Un altre canal repeteixen el mateix però sense cap so. Tanca enfurismada la tele.
La dona es frega els ulls i mira
el rellotge que porta ... un quart de quatre. Però si aquesta és l’hora que he
entrat a casa, -pensa- i fa estona que he arribat. Potser s’ha parat el
rellotge. Llavors s’aixeca i entra a la cuina, el rellotge d’allà marca la
mateixa hora, com també el despertador de l’habitació. Ostres! Això és com si
s’hagués parat el temps.
Estic somiant –pensa- i s’estira
al sofà de nou. Engega la televisió i encara fan el mateix, l’apaga. Llavors
tanca els ulls intentant dormir una mica. Segur que es el cansament. Quan
hauré dormit una estona tot tornarà a
ser normal. Com estava cansada va fer una bona becaina. “Em convenia descansar...ui, potser ja serà
fosc i tot – va pensar així que es va aixerir una mica. El sol estava brillant
amunt, com a ple migdia de novembre. El
rellotge marcava un quart de quatre i la televisió repetia la mateixa escena.
Que m’estarà passant? –es
preguntava. M’estaré tornant boja? Surt al balcó, el carrer està quasi buit. La
mateixa parella que passava quan he arribat encara camina. Els segueix amb la
mirada, quan son al capdavall del carrer, penso que ja han desaparegut, llavors
mira amunt i tornen a aparèixer al
capdamunt del carrer, van baixant i de nou es creuen amb el mateix gos que he
vist abans.
Hauria de sopar i anar-me’n a dormir i demà seria un
altre dia, però si fa just mitja hora que he dinat i no tinc gana. Me’n vaig de passeig –pensa com qui a tingut
una brillant idea- a comprar al centre comercial i així deixo de veure la ditxosa
parella que camina. Agafa l’abric i baixa l’escala , quan obre la
porta del carrer s’adona que de nou ha obert la porta del pis i torna a ser a
dintre.
Capficada s’asseu de nou al sofà,
es posa les mans al cap atribolada, llavors se li acudeix trucar a la seva amiga Montse, li explicarà
el que passa, a veure si a ella també li passen aquestes coses. Al mòbil d’aquesta, surt el contestador
automàtic, que deixi el missatge . igual
passa quan truca a la Roser, a la Carme a la Núria o a l’Ester. “Dec estar en
una altre dimensió, on no passa el temps i no se com sortir-ne...”
Es deixa caure al sofà abatuda,
molta estona, hores, dies, mesos... el temps no passa, el temps no existeix, es
va repetint. De cop es desperta en una habitació blanca, en un llit envoltada
de tubs i una infermera li està prenent la pressió. Quasi sense veu li demana.
¾
Sis plau noia,
em pots dir quina hora és?
¾
Com? Després de l’ensurt només se t’acut preguntar
l’hora.
¾
Per favor diguem quina hora és?
¾
És un quart de quatre.
La dona la mira estranyada, pensa que desvarieja li somriu i surt de l’habitació.
La dona la mira estranyada, pensa que desvarieja li somriu i surt de l’habitació.
22/11/2016/
És ben bé ciència ficció, un relat molt interessant...No estaria malament que de tant en tant el temps s'aturés una estoneta!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Gràcies M. Roser una mica surrealista si que ho és. Això del temps a vegades aniria bé que no pases tant depresa, però que s'atures del tot... una estoneta potser, gaire ja ens preocupariem .
EliminaUna abraçada