INVISIBILITAT.

Emparat en aquell racó del bar i embolcallat per les ombres, observo la gent que camina neguitosa pel carrer. 

Assegut a la taula tinc davant meu una tassa de cafè. Oblidat de tothom gaudeixo del món. Sembla ben bé, que una fada bondadosa, sense jo demanar-li, m’hagi fet el regal del do de la invisibilitat. 

La tarda és grisa, les voreres son mullades per una lleu tamborinada d’estiu. Sempre resta un petit bassiol que en ser trepitjat esquitxa i sorprèn al vianant. 

Entra una dona, ni jove ni gran, s’apropa al cambrer i demana pel Joan. Aquest amable li contesta que ignora de quina persona es tracta. Ella insisteix com si d’aquest encontre depenguis la seva vida. 

Quasi mitja hora desprès entre un home, tampoc jove, tampoc gran. La dona s’aixeca de la taula on romania frissosa després de les repetides respostes negatives del cambrer.  

Li ofereix els seus llavis. Es fan un petó apassionat ple d’amor i de desig, mentre s’abracen fortament. Ella girant-se, agafa l’anorac del respatller de la cadira. Aleshores agafats del bracet i ben junts marxen sota la salvaguarda protecció del paraigües. Torna a ploure al carrer. 

Una parella? Una aventura? Qui ho pot saber? No desitjo esbrinar-ho. Al carrer l’aigua corre rabiosa per les voreres vers els embornals. Resto en l’ombra, com si de veritat tingués el do concedit per una fada madrina. El do que em facilita el veure i no ser vist.  

Sense tenir cap dubte de les meves pròpies cuites i divertit de les alienes, frueixo del do no merescut de la invisibilitat en les ombres fosques del racó amagat del bar. 

Amagat dins les fosques ombres

m’adono dels problemes aliens

mentre amb cura protegeixo, les

dubtes dels meus propis sentiments.

 

Miquel Pujol Mur.