CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja una vegada posats en camí i essent davant de l’església de Santa Maria del Castell de Saldes no podíem fer menys que donar una volta i visitar les ruïnes del castell. Només són les restes d'un castell roquer, format a partir d'un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre.  

 

El lloc de Saldes és esmentat ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb les formes Salices i Sallices. 

La primera noticia sobre el castell la trobem en un document, datat entre els anys 1068 i 1095, en el qual un tal Galceran presta homenatge al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells que tenia en feu, propietat del comte, entre els quals destaca el castell de Saldes: “... tibi iuro ipsos kastellos quos teneo de te, id sunt, Pinos et Espada et Gosal et Salices et Cher Foradat et Valle Magna et omnes fortedas que in eis modo sunt aut in antea erunt”. 

 

Pels mateixos castells entre els anys 1109 i 1117, Galceran jurà fidelitat al nou comte cerdà, Bernat Guillem. En morir aquest últim, l’any 1117 o 1118, el comtat de Cerdanya passà a integrar-se al de Barcelona i per tant, Galceran Miro, fill de l’anterior, hagué de jurar fidelitat al nou senyor del castell de Saldes de qui el tenia en feu, Ramon Berenguer III. 

Al llarg del segle XII trobem residint en el castell una família anomenada “Saldes” suposadament castlans del castell. 

Galceran de Pinós, descendent dels més amunt esmentats en una data entre 1162 i 1196, jurà fidelitat pels castells ja esmentat als quals afegeix el de Llo. 

 

Durant el segle XIII la documentació sobre el castell és força escassa però es suposa que continua sota el poder dels Pinós. Sembla ser que Saldes i el castell eren un lloc molt apreciat pels Pinós com ho demostra el fet de què hi residien llargues temporades. 

En 1294 Jaume Martí era confirmat en el seu càrrec de batlle de Saldes per Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera. El baró amb motiu de la seva marxa a les Croades, el 23 de juny de 1295 anomena R. de Vallespirans procurador general de la baronia per cinc anys. Entre les possessions havia el castell de Saldes. L’any 1296 Galceran de Pinós donà a Jaume Digo de Bagà el castell de Saldes, lliure que qualsevol servei, amb la condició que fes estada permanent amb la família. 

 

Entre els anys 1306 i 1316 el castell juntament amb altres fou ocupat per les forces del rei Jaume II, en el context de la guerra entre el rei i Pere I Galceran de Pinós.  

 

L'any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d'altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d'en P. De Santa Eulàlia. 

 

L’any 1370 es feren obres  principalment a la part que era residència senyorial. 

Les referències sobre el castell de Saldes acaben pràcticament el segle XV amb els episodis de la guerra civil catalana i la guerra dels remences. 

El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d'Alba, a la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats voltats de fragments de muralla, fonaments d'altres construccions en ruïnes i l'església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases.

 

En el volum principal 

A l'angle nord-oest arrenca una muralla de 90cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. 

L'estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d'habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. 

El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d'edificacions i estructures:

·        L'església de Santa Maria se situa a l'angle més llevantí del recinte casteller.

·        El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. Es tracta d'un cos rectangular de 14'25 m de llarg i una amplada entre 5'9 i 6'2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s'observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d'aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. 

 

 

Es poden distingir dos nivells: l'inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d'una sala amb porta d'accés a llevant que és fruit d'una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres.

·        El pati d'armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l'est la capella i al nord un edifici de grans proporcions.

·        El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. 

 

L'any 1965 l'edifici va ser restaurat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'octubre de l'any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d'interpretació, consolidació i excavació d'urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l'Ajuntament de Saldes a través de la Societat d'Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

El Castell de Saldes està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Mirant el conjunt amb ulls profans ens admira la grandesa del lloc i les seves caigudes construccions al mateix temps que ens meravella la seva extensa història. Quantes lluites durant segles i quantes vides perdudes per un espai ara enrunat.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.