En
aquest llit de llençols gastats, de màrfegues mig netes, de tovalloles encara
precintades, hem complert sense un sol mot el ritu de l’etern acoblament entre
dones i homes. Només les paraules entretallades i usuals, mil vegades dites,
els sospirs, les sensacions i els obligats gemecs han omplert el trist
habitacle. Les frases, sobraven, només hi havia el sentit d’una funció complida
sense retrets ni al·leluies.
Sèiem
tots dos, en el llit entresuat per les nostres mateixes essències, mirant
encara la foscor de la matinada. A la llunyania, s’escolta com les onades d’un
mar enferotgit trenquen contra l’escullera del moll. Com si aquesta fos una
roca perduda i deserta en el mar d’aigua. Nosaltres escoltem el seu retruny, tots
dos en silenci, després de l’embogit capvespre de la nostra recuperada
coneixença.
Vèiem
com els establiments, del fanalet vermell, no com senyal de sana alegria,
tancaven, baixant les persianes metàl·liques. Les meuques marxen a casa seva,
alegres o tristes segons els ha anat la nit. Les joves caminaven dretes i
contentes, generalment, ja que la recaptació ha estat bona. A moltes d’elles hi
ha clients que les esperem amb el cotxe per veure obrir-se el nou dia en llocs
insospitats. Les bagasses de certa edat, remunten més lentament els carrers
intentant completar els diners amb algun client desorientat de darrera hora.
Tu
i jo, sols en la reclosa habitació. Jo m’he vestit, tu t’has cobert amb les
cridaneres i minses robes de treball. He introduït la mà dins l’americana, la
costum d’ambulant pelegrí sense fe ni creença. Has posat suaument una mà sobre
el meu braç. Un somrís amarg ha entreobert els teus llavis i m’has fet un lleu
petó a la comissura dels meus com a comiat. Aleshores empenyent-me suaument has
tancat la porta rere meu, quedant-te a dins. Travessant la fusta de la porta he
escoltat esglaiat un fort sanglot i un crit de tristesa acompanyat
d’entretallats plors. Tal vegada llàgrimes de nostàlgia pel que podia haver
estat.
Apressadament,
he baixat la tenebrosa escala. En arribar a la porta, he observat amunt i
avall, no hi ha ningú. Ni guàrdies ni policies s’amaguen en els portals ni a
les cantonades buscant-me. Llavors furtivament com sempre ha estat la meva vida
he fugit, cercant refugi al port i a les seves barques, portant en les meves
butxaques els diners robats i bruts de sang d’aquella casa de vells
aristòcrates.
Quina
nit més màgica de l’amor, dels records i dels diners manllevats malgrat siguin
a costa de la vida d’algú.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada