LA FOTOGRAFIA-III-

A la nit la Roser no podia  dormir pensant en el que li havia explicar el seu fill. I si fos ella? tant de temps buscant-la per tot arreu i potser la tenia a tocar de casa. Donar voltes a aquest assumpte la tenia desvetllada. Recordava la seva mare, fa uns quants anys, quan estava a punt de morir li va revelar aquell gran secret , que l’havia corsecat tota la vida. Com li va dir que ella no era filla seva, que la havien  adoptat recent nascuda . La seva mare biològica era una noia soltera, que no  podia fer-se’n  càrrec i que la va donar en adopció. Ella, però l’havia considerat sempre filla seva. Com després de morir la seva mare adoptiva havia intentat trobar la veritable i no ho havia aconseguit. Només sabia que es deia Adelina i que havia marxat a França o a Suïssa i que ella havia nascut a una clínica de Mataró . Havien fet moltes diligencies, amb el marit,  sense resultat, ella no perdia l’esperança de trobar-la algun dia. Aquella dona del retrato que s’assemblava tant a ella... i  si no fos casualitat... i si li haguessin sostret la nena al néixer, sense saber-ho... i si fos ella?

Va estar-hi donant voltes uns quants  dies, nits sense dormir pensant-hi, fins que es va decidir anar-la a veure. Ella i el Gerard es van presentar a la Residència per visitar l’Adelaida, que va restar tota sorpresa per la visita, encara que molt contenta.

Van parlar força estona, van mirar les fotografies i si... aquella noia tenia molta retirada amb ella quant era jove. El Gerard va trobar un vell amic,  i van sortir al jardí a veure les granotes. Llavors la Roser, va decantar la conversa sobre la filla que havia mort. Va preguntar a l’Adelaida, pel lloc on havia nascut la seva filla i la data, si se’n recordava.

¾   Va néixer a l’hospital de Mataró, el 5 de juliol de 1968, ho recordo tant bé.
¾   Aquest és el dia i el lloc on vaig néixer jo. Potser vau coincidir amb la meva mare, jo soc adoptada i de la mare biològica només ser que es deia Adelina Garcia.
¾   Què? –diu la dona al sentir aquell nom -  Adelina és el nom que em deien a l’hospital. Els vaig dir un parell de vegades que em deia Adelaida, van dir-me que ja ho canviarien, llavors amb la tragèdia no hi vaig pensar més. A França vaig agafar el cognom del marit.

La dona anava explicant coses sobre la seva vida, la Roser estva tota trasbalsada, finalment la va tallar,

¾   Adelaida, no et dones compte del que passa. La nena no va morir... te la van prendre i la van donar en adopció.
¾   Que dius, que no t’entenc?
¾   Aquella nena no va morir, la va criar una altre família. Aquella nena soc jo.

A la  dona li va costar d’entendre el que li deia la Roser, no se’n sabia avenir que aquella dona que tenia el davant fos la seva petita, la que tants anys havia plorat ...  i llavors aquell noiet tant eixerit seria el seu nét.   

Han passat dos anys,  l’Adelaida no ha volgut deixar la Residència, on sempre s’ha trobat  molt bé, però  cada diumenge el passa a casa de la filla, el gendre  i el nét, on estan per ella. El Gerard està encantat de tenir una àvia, amb qui mantenen llargues xerrades. Algun dia la porten d’excursió i altres d’entre setmana també la van a visitar. L’Adelaida ha deixat de ser una dona solitària i trista, ara és alegre i xerra amb les companyes. Ara té una família que l’estima i a qui estimar.

21/04/2015/