QUINA NIT MÉS MÀGICA.I.

Fugia de la justícia i no sé ben bé quins han estat els passos, o quina la desesperança que m’omplí el pit i, tergiversant els meus pensaments m’han portat al prostíbul de mala mort on t’he retrobat.  

M’he adonat de seguida de la teva presència només entrar a l’enfosquit tuguri. No per veure’t, no, prou difícil és en la promíscua foscor, sinó que em va vibrar la memòria a l’escoltar el so de campaneta breu i alegre del teu riure.  És la mateixa cantarella de l’ocell quan refila enamorat només canviant el to a causa del temps passat. També, segurament, a causa de la beguda i el fum del tabac, fumat o aspirat, dins el xafogós ambient on treballes. 

Impulsat no sé per quina fantasia dels anys perduts, m’he apropat a la barra del bar. M’he adonat de seguida de quina eres, entre totes, al mateix temps que tu t’has fixat en mi. En el reflex brillant dels teus ulls, també he vist la consciència de saber qui era jo. 

Els meus records van fer un sobtat salt enrere, del temps de col·legials i de les tardes d’estiu a la piscina. Més encara, d’aquell lloc amagat on vam donar-nos l’un a l’altre, amb tota la generositat de la joventut. Va ser el primer amor de dos innocents sense visió de la vida. Va ser l’entregar-se sense cap picardia, com qui explora la terra ignota on creu ha de trobar el plaer d’una existència nova. 

Ara, passats els anys, la realitat ha canviat: la noia pudorosa i tendra ha esdevingut una dona que no amaga res del seu cos. Una riota emmarca els meus llavis, amagar penso, tot al contrari. Actualment potser la paraula més adequada és, mostrar, com més exacte, o millor dit exhibir als ulls de tothom. 

Una donota grossa, de pits caiguts i expressió amarga, passa pel teu darrere i apartant-te d’una empenta, sense cap paraula ni cap disculpa, et fa perdre l’equilibri, fent que caiguis damunt meu. Sense apartar-me t’he recollit en els meus braços protegint-te de la caiguda. 

Cos a cos, com en les llunyanes tardes de l’oblidat estiu, ens hem trobat. Pell càlida, mans suades, pensaments perduts i l’irracional sentit del sexe ens ha unit en breus moments, com llavors, però sense gens de la poesia de jovenalla. Ni paraules ni falsos somriures, solament una mà que tiba d’un braç. Seguint el teu callat desig l l’ànsia del meu amor (ha, ha, ha, quina paraula més falsa, segons quina circumstància) hem sortit del bar i ja en el carrer hem enfilat un portal. 

Tu coneixes el camí, potser mil vegades recorregut, amb un lleu cop de cap has saludat al cobrador de hieràtica mirada. Traint-me els diners de qualsevol butxaca l’he donat el que volia. No sé quan ha estat, ni el meu cap hi ha pensat, en aquests instants només importa l’atracció jovenívola del teu cos en la memòria. Tu, fàcilment accessible, i l’agror pels records d’antuvi flueix amb desesperança dins meu.   

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.