És una persona de mitjana edat, sobre la cinquantena d’anys, En aquesta fotografia es pot observar la seva noble fisonomia. Està feta al luxós apartament de Palamós, tal com s’observa pel blau de cel que es veu darrere de la seva persona. És el lloc on acostuma a passar els dies d’oci, per oblidar-se del seu treball, quan li permet la seva feina. Com es veu, malgrat ser un dia de vacances, porta una camisa blanca i si no porta la corbata és perquè l’ha deixat dins el cotxe quan pujava de Barcelona, on s’ha vist obligat a anar a causa d’un tràmit requerit pel Jutjat número 5.
Ha baixat conduint el seu Mercedes i acompanyat per la Marta, la seva esposa, que ha aprofitat el viatge per anar a la ciutat a fer unes compres, més tard pujarà amb la seva mare, conduint el cotxe petit, ja que la sogra vol passar uns dies amb la família a la platja.És un home que a més d’exercir amb honradesa la seva professió, és un bon creient i col•labora tant amb l’obres de la parròquia, com així mateix amb l’APA de l’institut on han estudiat els seus fills, dues noies i un xicot. La noia gran que és casada, el farà avi en uns mesos, i és de viatge amb el seu marit a una illa exòtica. El noi és estudiant a una prestigiosa universitat nord-americana. La filla petita, de setze anys, viu a casa amb els pares. Aquests dies només la veu entrar i sortir, el que fa que pensi que la seva vida no és suficientment ordenada ni cristiana, però les amigues, els amics i les discoteques l’atrauen massa, malgrat que la seva dona li digui que això és normal amb una joveneta de la seva edat.
En acabar d’arribar de Barcelona, entra a l’apartament i el que veu el fa quedar intranquil i el seu rostre denota l’estranyesa, davant el que ha trobat. Primer ha anat al bany i, al llençar un mocador de paper al cubell higiènic, l’ha sorprès una tireta que era al fons, l’ha agafat i la seva cara ha canviat amb un rictus amarg ja que és d’un test d’embaràs i el color indica que és positiu. No és de la seva muller, ja que a causa del darrer part hi van haver unes complicacions i el metge va assegurar que no podria tenir-ne més. Només pot ser de la filla, l’Olivia.
Això l’ha fet posar-se neguitós, més entra al seu despatx i una altra qüestió el deixa astorat, el quadre d’en Dalí que tenia penjat a la paret ha desaparegut. L’havia comprat a uns ignorants pagesos de Garriguella que l’havien trobat a les golfes de la masia i que desconeixien el seu vertader valor. El seu amic Tomàs, company del club de golf, va fer de mitjancer i de conseller com a expert d’art, ja que té una galeria de pintura i escultura a Barcelona. Bé, això d’amic, ara pensa que no fa tant temps que el coneix i, fins i tot, el va sorprendre quan li va proposar la compra.
Ara se’n penedeix de la compra del quadre, perquè malgrat li va costar bastants diners, no té una factura que li serveixi per justificar la seva pertinença i poder reclamar el seu valor a la companyia d’assegurances, en cas de confirmar-se el robatori dins l’apartament. No ha volgut portar la pintura al pis de Barcelona per evitar preguntes xafarderes dels amics i coneguts que els vinguessin a visitar.
Agafa el telèfon, telefona al club de golf i demana per recepció. Se li posa una senyoreta que li respon amb anglès:
- Hello, mister?
- Si us plau en català, que sóc de la terra!
- Perdó, senyor. Què desitja?
- Sóc en Francesc Canals i li voldria demanar que em donés el número de telèfon del senyor Tomàs Ardevol. Per favor!
- Miri no puc donar-li, les normes del club no m’ho permeten, però com que fa pocs dies un altre senyor va trucar demanant per la mateixa persona, li diré en confiança que aquest soci va ser donat de baixa per defunció fa un parell d’anys.
- Senyoreta, vostè està de broma, si jo vaig parlar amb ell fa una setmana, potser encara no.
- No li hauria de dir, però si és una cosa de diners, més val que vagi a la policia. Bon dia, senyor Canals.
El Francesc la cara se li ha posat blanca com el paper i se li ha contrafet una mica més, mentre pensa:” Com m’ha pogut passar això! Jo que sempre he fet complir i he complert la llei! Com pot ser que aquesta vegada, l’única vegada que faig una malifeta m’hagi d’equivocar, i em creia que feia un bon negoci. Ni factura ni res. I a més no puc anar a la policia, i menys jo, a presentar una denúncia. Una vegada només! Si se sabés seria la rialla dels companys. M’ha fotut, ben fotut l’amic Tomàs. Un dia, si me’l trobo pel carrer... Quina ensarronada!”- I nota com si una mà li oprimís el cor.
Se serveix una beguda i assegut espera la família, mentre pensa quina excusa donarà per la manca del quadre. També pensa com encarar l’altra problema que té entre mans, com comunicar-li a la Marta, la seva muller, i entre els dos saber qui és el noi que ha embarassat l’Olivia. Només faltaria que fos qualsevol ximplet del poble o un paio d’aquests que fan de cambrers a l‘estiu. Tal com són les noies d’ara, es fixen amb qualsevol perdut i de seguida creuen estar enamorades i endavant com si no pogués haver-hi conseqüències.
Aleshores, se sent la porta del pis que s’obre i entra la dona de fer la neteja, que se’l mira una mica confosa al trobar-lo sol, i li diu.
- M’he deixat una cosa per acabar del bany. - Mentre camina pel passadís -. Ai, senyor Francesc, m’ha sorprès trobar-lo perquè aquell amic seu amb qui va portar el quadre del despatx, me l’he trobat aquest matí, precisament quan baixava amb la pintura per l’escala i m’ha dit que estaria tot el dia amb vostè. M’ha fet l’impressió que vostè l’esperava a baix amb el cotxe engegat.
Entra dins la cambra de bany i se sent soroll quan mou de lloc els diferents útils d’higiene. A la poca estona surt, agafant-se les mans i tota avergonyida, li pregunta:
- Sr. Francesc, perdoni que li faci una pregunta, no haurà trobat per casualitat una tireta petita al bany. És que em fa falta per dir-li una cosa al meu marit.
A poc a poc, amb la cara de qui es treu un pes de sobre, el Francesc fica la mà a la butxaca de la camisa, treu la tireta i li dóna.
- Moltes gràcies senyor, no sap el greu que em sap. No sé el que haurà pensat, potser que sóc una mica descuidada. Perdoni.
- No es preocupi, si sabés el que he arribat a pensar. Moltes gràcies per venir a buscar-ho. - Deixà anar un sospir d’alleujament -. No es torni a deixar una cosa com aquesta!
- Clar que no! Si sabés com de content que es posarà el Manel.
Quan marxa, el Francesc s’imagina el batibull que es podia haver armat a casa seva. Quasi s’oblida del maleït quadre.
Miquel Pujol Mur Berga, 1 d’abril de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada