EL TRIOMF D'UN CUINER

El restaurant ple a vessar, ha estat un èxit la inauguració. El Julià està tot cofoi, la seva gran il•lusió, el seu gran projecte ha esdevingut realitat, un gran triomf. Han vingut les autoritats del poble i importants crítics gastronòmics, fins un conseller de la Generalitat i altres personatges d’alt nivell. Tots han felicitat al Julià pel nou restaurant; pensen recomanar-lo a les seves amistats i parenteles. La cosa més important és que tenen reserves fetes pels propers dos mesos.
Als 26 anys ha assolit un alt nivell professional i fins a guanyat un gran premi internacional , però l’èxit d’avui es de tot l’equip de col•laboradors a qui felicita efusivament.

Els pares finament han accedit a acceptar la invitació per anar a aquest sopar inaugural . El Julià els mira de reüll, com han envellit; -pensa- No pot deixar de pensar com li van amargar la vida quan als catorze anys els va dir que volia ser cuiner, per ells això era un ofici vulgar, ell havia de ser arquitecte o enginyer, com el pare, però el noi no va cedir i als setze anys va marxar de casa i va anar a estudiar a una Escola d’Hostaleria a Montpellier, contra la voluntat dels pares, ara això si, va tenir el suport i la compressió de l’àvia, que es qui el va ajudar i amb qui va anar a viure, després de tallar tota relació amb els seus progenitors , cosa que aquests no li van perdonar mai.

L’àvia, la seva estimada àvia! La gran absent en aquest moment tan important de la seva vida, com li hauria agradat tenir-la allà, abraçar-la i dedicar-li el seu triomf. Era a ella a qui devia la seva passió per la cuina. Recorda que amb set o vuit anys, ja trastejava per la cuina, ajudant-la. El fascinava tot el que tenia a veure amb els fogons , tot aquell món de la alimentació, i transformació dels aliments. Una cosa que el meravellava era la beixamel que feia l’àvia; aquell toc especial que tenien els seus canelons, o el bròquil i el pastís de pastanaga amb beixamel, ell l’ajudava a remenar la salsa i aviat va descobrir que allò que la feia diferent s de les altres, era aquell polsim d’espècies, el pebre negre i la nou moscada. Encara la podia escoltar dient: d’espècies poquetes, el punt just, és el que li dona el toc de gràcia, el que fa l’obra mestre. Els seus consells sempre els ha tingut presents.

La nou moscada, era molt important per ella, la feia servir ratllant-la per la cuina, i n’extreia un oli per curar diverses dolències de l’aparell digestiu. Junts fèiem noves provatures barrejant-la amb diferents aliments, provant nous sabors. Aquesta espècie, oriünda de les illes Moluques s’ha adaptat molt bé al tarannà català. Combina bé tan amb la cuina tradicional, com amb la de disseny, que es la que ell fa.

En un viatge que va fer a Indonèsia en va conèixer l’arbre, la elaboració i la preparació. Com l’escoltava l’àvia quan li comentava tot el relacionat amb aquesta espècia. Myristica Fragans, s’anomenava l’arbre, de les flors en sorgia un fruit carnós, grogent ataronjat , semblant a un préssec, dintre conté una llavor o ametlla de color vermell, tan l’aril (la polpa) com la llavor (la nou) tenen aquella olor tant característica. Recol•lectats els fruits madurs, es separen l’aril de la llavor, i s’assequen per separat durant 4 mesos. N’extreuen un oli essencial amb uns principis actius molt important. Emprada per usos medicinals, cosmètics i culinaris. Dosis elevades poden provocar efectes al•lucinògens i convulsius, d’aquí la importància de les quantitats.... mentre escoltava, mirava les fotografies que il•lustraven la explicació. Pobre àvia, si avui fossis aquí!

La dona feia tres anys que havia mort. Havia estat amb ella els últims dies, va ser ell qui li premia la mà mentre ella exhalava el darrer sospir. Abans, però, li va fer prometre que faria les paus amb els seus pares, i les seves últimes paraules van ser...” que el veia triomfar i aconseguint tots els seus somnis.” Va morir feliç , només amb la recança de no haver pogut reconciliar-se amb el fill, i la nora, que no li va perdonar mai que hagués allunyat el Julià d’ells. Aquests només van anar al enterrament per les aparences i això al Julià li va doldre molt, i per això li va costar tant de complir la promesa de perdonar-los.

De fet des de l’enterrament no els havia vist més. Aquesta setmana els va enviar una invitació pensant que ho havia promès a l’àvia hi ho havia de complir; que era el moment d’acostar-se a ells. Sap que són allà; encara no han parlat, en el fons creu que inconscientment els evita..

Sobtadament una ma l’agafa per l’espatlla. Un calfred li recorre l’espinada; és el pare , qui empassant-se l’orgull felicita al fill i li desitja tota la sort del món. La mare al darrera, no gosa mirar-lo, una llàgrima espurneja als seus ulls. El Julià cedeix i l’abraça fortament primer a la mare i després també al pare. Quedem per dinar junts l’endemà . Finalment les aigües han tornat a la seva llera.

-18 de juny de 2012-