“No pots desar la vida en un calaix, ni
esborrar les petjades dels camins que mai més tornaràs a recórrer”
La Glòria estava llegint aquella
reflexió en una tarda tranquil·la de juny. Un somriure amarg és dibuixava en
els seus llavis. “No pots.. no deus...”
és molt fàcil de dir. Jo he tancat una part de la meva vida en un calaix amb
pany i clau i voldria poder esborrar totes les vivències d’aquell temps , un
camí que mai més voldria tornar a trepitjar. Cal seguir endavant i deixar-se de
mirar enrere. Ara estic bé i vull continuar així.
Pocs dies més tard, un matí esmorzant
fullejava el diari i va llegir una noticia la va trasbalsar
“Avui surt en llibertat
provisional J.P.R. pel seu bon comportament
i penediment dels seus actes...” No,
no pot ser que el deixin sortir tan aviat... temia tant aquest dia i ha
arribat. Bon comportament ... penediment... les coneixia
tan bé aquelles paraules.. excuses... juraments que el vent s’emportava
tot seguit .
Havia estat casada 35 anys amb
aquell home. D’aquell noi jove i afable
que la va enamorar no en quedava res. Molt aviat s’havia convertit en un home gelós,
amargat, dèspota i cruel ....Deixar de treballar ho havia considerat una prova d’amor, ell
guanyava pels dos, només havia d’estar per la casa i per ell; aviat em vaig
adonar que això era només per tenir-me sota el seu domini. Una forma de presó per poder-me controlar del tot. Em
controlava els diners, les sortides de casa, les amistats, que aviat van desaparèixer totes.
Els maltractaments primer eren
només psicològics, no feia res bé, em
cridava per tot. Quan va néixer l’Andreu em vaig bolcar amb ell, però aviat
fins del nen estava gelós. Als deu anys
el va posar en un internat, dient que
era pel seu bé, per tenir una educació brillant. De res va servir la meva
negativa, ni els meus plors. Als dotze el va enviar a un a l’estranger. Em va anul·lar com a mare i com a persona. Vaig
arribar creure que jo era la culpable de
tots els malts que ens passaven.
Pors, angoixes, desesperació.
Esperant amb temor quan ell tornava de treballar, del humor amb que arribava... si les coses
l’hi havien anat malament descarregava la seva ira damunt meu . Després al
veure els morats i les ferides em demanava perdó que mai més hi tornaria i jo
me’l volia creure.
Fins que un dia vaig trobar una
amiga, en aquella nova veïna que va
venir a viure al pis de sota. Em saludava , creuàvem paraules en trobar-nos. Un
dia ell ens va veure parlant, sortint de
l’ascensor , ja em va escridar i després em va prohibir que hi tingués cap
tracte... “no veus que és una meuca” –em deia- No l’hi vaig fer cas i vaig seguir parlant d’amagat
amb la Laura, mentre ell era al treball... havia trobat l’ amiga que
necessitava; ella em comprenia també havia estat una dona maltractada...
Llavors em vaig fer forta i em
vaig rebel·lar, l’hi vaig demanar la separació, la resposta... una
pallissa colossal. Em va dir que si mai intentava deixar-lo em mataria . Estava
atemorida. Sort vaig tenir de la Laura, li vaig començar a explicar tot el que
em passava ...ella amb va dir que aviat ho va sospitar i em va animar perquè el denunciés, ella
m’ajudaria. Aviat, però, ell es va ensumar alguna cosa entre les dues, tot i
que jo ho vaig negar, un dia que la vaig saludar anant amb ell, en arribar a
casa la pallissa va ser brutal. La Laura va sentir els crits que feia i
va avisar als mossos, van arribar a temps i em van portar a l’hospital estabornida. Amb
ell el van detenir i el van ficar a la presó acusat de maltractaments i intent
d’assassinat.
Avui visc amb la Laura que va
tenir cura de mi mentre estava hospitalitzada, després, com les dues vivíem soles i ens compreníem
molt bé, vam deixar aquell poble i vam anar a viure a l’altre punta del país,
lluny dels mals moments viscuts i per que no puguin localitzar-nos aquells que
tan mal ens va fer. Amb tot aquesta notícia d’avui m’ha fet reeixir la por i la
angoixa, però tinc la sort de tenir algú que m’anima i em defensaria arribat el
cas.
El proper pas que penso dur a
terme és localitzar el meu fill, que viu en alguna part del món, fent la seva
vida. Ell, aviat es va desentendre d’uns pares que mai li’n envien fet i l’havien deixat entre
familiars i internats. Poder demanar-li
perdó, poder reconciliar-me amb ell i si
pot ser recuperar-lo.
05/06/2019/
Caram noia una història que fa esgarrifances i per desgràcia que passa massa sovint...A veure si troba el seu fill i si pot reconciliar, que ben segur si li explica bé tot el seu patiment, la sabrà comprendre.
ResponEliminaPetonets Anna i bona Patum!!!
Si noia, d'històres tristes i de maltractaments ni ha moltes, sovint amagades pels protagonistes. Aquesta per sort és inventada i no té un final tràgic, com sovint passa a la vida real.
EliminaPetonets M. Roser, amb flaire de fum i barreja.