La Míriam ja estava farta dels consells de la seva mare: “No facis això”, “Arriba
abans de les deu”, “No miris tant la
tele i estudia més”, “No surtis amb
aquell noi tant dropo”, Arregla’t l’habitació abans de sortir”... que és
pensava la seva mare, que encara era una nena que li havien de marcar el camí.
Quan s’hi ajuntàvem els del pare, ja era el curull de tot plegat.
La setmana passada havia complert setze anys i va decidir
que a partir d’ara faria el que li semblés, el que li dones la gana sense
escoltar concells de ningú.
L’endemà , dissabte, van sortir d’excursió amb el noi dropo
en el cotxe de segona mà i el carnet recent estrenat. Van passar un dia de meravella
a la muntanya, van pujar al cim, van menjar entrepans per dinar i a la tarda van
trobar-se amb uns amics d’allà. Cap al tard emprenien la tornada. Mentre baixaven per quells paratges boscans i desèrtics se’ls va avariar el cotxe. A la una de la nit, la noia
trucava als seus pares que els anessin a buscar.
29/03/2019/
Que no deia que no en volia saber res??? Quan hi ha problemes sempre es pot comptar amb els pares. Una bona lliçó per a la noia!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Aquests jovent que es pensen que ho saben i poden fer-ho tot... a la més petita sort tenen dels pares que els hi treuen les castanye del foc.
EliminaUna abraçada M. Roser.