LLIBRES

La dona és asseguda al jardí. Acaba d’acomiadar les visites. Sempre són agradables les visites, i més les familiars, però moltes vegades la tranquil·litat de la pròpia llar sense gens de soroll, en pau i en silenci reanima el cos i el pensament.

Agafa un llibre de terra que algú ... Potser la Sònia, la seva neboda de quinze anys, l’ha agafat de la postada de la llibreria per llegir una estona. Després a l’escoltar el soroll escardalenc d’una moto de poca cilindrada ha marxat corrent i l’ha abandonat a corre presa. En tenia tanta per anar-se que tothom s’ha adonat que segurament un xicot la ha vingut a buscar. Pràcticament ni s’ha acomiadat de ningú. Tot ha estat un adéu concís i breu i una salutació amb la mà a l’aire. Ni petons, ni moixaines, ni abraçades, que li agradaven tant fer quan era petita. La dona  sospira i es diu: S’ha fet gran!

Mira el títol i l’autoria: Pinzellades en vers. Joana Raspall. Pot ser interesant i no recorda si l’ha llegit ni qui li pot haver regalat. Potser l’ha comprat ella mateixa en el seu deambular pels mercats de llibres vells. 

La tarda està caient ràpidament i la frescor del capvespre li molesta als ossos. Ai! Quan era jove això no li passava, podia córrer, ballar i riure, malgrat es fes negra nit. Ara els anys i el seu cos de seguida protesten per qualsevol causa. S’aixeca i camina fins a la casa. Entra, tanca la porta i va a asseure’s al saló. El televisor és tancat, prou que ha funcionat tota la tarda per entretenir a la jovenalla. I no tan joves, ja que el seu germà s’ha enganxat a veure el partit de futbol i no ha escoltat les queixes dels petits.

Obre la llum de la tauleta, s’acomoda en el sofà, obre el llibre i comença a llegir. Llegeix força concentrada, però la darrera estrofa la recita amb veu alta:

amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

Tanca les pàgines del llibre i prem l’interruptor del llum. Quieta, a les fosques queda pensativa. Te raó la Joana. Quants llibres llegits en la seva vida, molts i sempre l’han obert els ulls a un nou món. Intenta recordar el primer llibre que li va regalar el seu pare. Fa tants anys, que no aconsegueix recordar-lo. Allò que es diu: ho tinc a la punta de la llengua. Però la ment no acaba d’aclarir el nom. Li ve a la memòria aquell que es va voler comprar de joveneta, estalviant els diners de la petita paga dels seus pares: El Quixot. Aleshores no el va paladejar, era massa complicat, amb aquell idioma castellà antic. Anys després, si que va treure profit de la seva lectura. El guarda com si fos un tresor en un prestatge.

Tanca els ulls. Un somriure vaga per la seva boca. S’adorm cansada, el cos necessita repòs. La ment s’obre a un mar blau, un vaixell i un brau capità que li dona la mà, traint-se el barret per a saludar-la, dient-li: Maria, t’esperava com sempre. Vens una estona amb mi, assaltarem una caravel·la corsària i ens estimaren en la cabina de popa.

Mentrestant el vaixell amb totes les veles al vent solcarà les aigües blaves. Tranquil·lament, la dona reposa dins el seu somni juvenil. 

Miquel Pujol Mur