DES DEL MIRADOR

Recolzat a l’ampit de la finestra guaito detingudament al carrer. La gent està esparverada per la gran quantitat de rates que hi ha en el poble. Fins i tot, l’alcalde ha fet un ban prometent un premi monetari per cada rata caçada. Ai, senyor! Com som els habitants d’aquest petit poble de mar.

S’hi ha embarcacions de pesca i altres naus que amarren al port, doncs aleshores, hi ha d’haver rates i altres bitxos inmunds. Bé, però aquesta no és la meva qüestió. 

Observo des del meu mirador a l’individu. No sé qui és, això que jo conec, per bé o per mal, a tota la gent. En el meu anar i tornar diari els veig dia a dia i sé les seves carències. El botiguer s’emborratxa. L’apotecari pega sovint a la seva dona. L’alcalde, deixa’l anar, sense agafar cap rata se’n cobra una part de totes, aviat tindrà el caixó ple de monedes guanyades amb el treball dels altres. El capellà, un altre tot parlant sempre de la castedat, i de quan en quan marxa “a echar una canita a l’aire”, com si amb la majordona no en tingués prou. I de l’autoritat militar no em vull parlar que aleshores o saps per on bé el cop. Jo els tinc clissats a tots.

Tornem a la realitat. Estic observant l’individu. No em cau gens bé. Com vull ser objectiu i fredament analític me’l miro sense cap passió que pugui enterbolir els meus pensaments. Però de veritat cada cop estic més amoïnat. Cansat de pensar crido al meu segon i li comunico que cridi a assemblea a tots els companys. Un cop reunits, exposo les meves idees i malfiances. Tot un món de preguntes que haig de respondre surten de les boques dels meus companys.

¾     Qui és.

¾  Un home bastant alt i prim. Sembla xerrameca, ja que enraona amb tothom sense parar. Potser una mica fatxenda. Vol fer-se amic de la gent pobre. També de l’alcalde i dels peixos grossos del poble. Vesteix una jaqueta vermella, uns pantalons verds i porta un barret.

¾     Què és o que diu ser.

¾     Un artista que amb la seva música aconsegueix el què desitja.

¾     Quan?

¾     Sempre, la música és la seva única i millor arma.

¾     On?

¾     Quina pregunta més babau. Al camp i també a la ciutat. La música no té fronteres.

¾     Per què?

¾     Altra premissa innecessària. Per diners. La seva melodia s’expandeix per l’aire i arriba a la majoria de les orelles.

¾     Com ho fa?

¾     Mira què també tu és curtet. Posant-se l’instrument al llavis, bufant, i omplint l’aire d’encisadors sons.

Enmig d’aquestes preguntes i respostes s’escolta un so melodiós i mirem al carrer. Alarma!! Però que fa aquest desgraciat!? Posant-me dempeus mano als meus amics crido aquesta proclama:

¾     Correm, gats d’Hamelin!!! Aquest pocavergonya se’ns emporta tot el nostre menjar, menys les sordes. Tots a una. Que sinó ens quedarem sense rates per omplir la panxa. Posem-nos en peu de guerra. Tu mossega-li el panxell. Tu pren-li la gorra. Tu esgarrapa-li el nas. Sobretot amics, que perdi la flauta. No ens agraden les rates ofegades amb aigua de mar.

Miquel Pujol Mur