LA TENDRESA

La noia mirava amb ulls tendres la seva criatura. Sí, era seva sola. Aquella nena l’havia volgut per voluntat pròpia. Mai havia volgut a cap home. No li agradaven els seus modal, almenys els que voltaven al seu voltant en aquell perdut poble de muntanya.

Feia anys havia pujat a exercir el treball de mestra. Però mai havia pensat que aquella gent fos tan allunyada mentalment de la civilització.

Ja més gran va voler tenir un fill, però no havia cap home que li fes el suficient pes. A més, els que coneixia li haguessin demanat la paternitat de la criatura. Això li semblava que era com prendre-li la meitat del seu fill.

Finalment va consultar a una clínica de la capital i va aconseguir la fecundació mediant un donant desconegut.

Ara tenia en els seus braços  aquella criatura petita i de galtes rosades. La seva filla sense que ningú pugues reclamar-l’hi res. Aquestes hores fosques i plenes d’esgarips periòdics que havien precedit al part l’havien fer pensar en l’esdevenidor.

No tornaria al poble, demanaria una altra destinació. Potser el primer a fer és aconseguir unes vacances o una excedència, durant cert període de temps. Quan tornés a fer classes aquest petit ésser fruit del seu desig maternal ja serà una mica més crescuda.

La tendresa del moment va fer que unes llàgrimes rodolessin del seus ulls.

Miquel Pujol Mur