La
fira del 1er de Maig era lluïda com sempre. El Passeig estava abarrotat de gent
passejant amunt i avall o entrant als diferents estands i parades, el dia era
esplèndid. Jo em sentia estranya allà, feia tants anys que no trepitjava la
petita ciutat on vaig néixer i vaig viure fins als 13 anys. No guardo records massa agradables d’aquells temps,
sobretot dels últims anys. Per això no
havia volgut tornar mai més per aquí, però les coses canvien.
A la feina havien programat un dinar d’Empresa i no se’ls va acudir altre
cosa que fer-lo aquí, al·legant que els convenia venir, també pels contactes de
la fira. Com que amb el passat s’ha de passar pàgina, vaig creure que era un
bon moment per tornar-hi.
Hem
pujat amb una companya que ara és a fer una visita a un familiar llunyà, jo mentre
estic passejant per la fira com havia fet molts anys enrere. Quedo absorta
davant una parada de fruits secs i llaminadures, veig els tramussos que tant em delien de joveneta, no puc
resistir l’impuls i en compro una bossa, llavors m’adono que un home gran
fumant un caliquenyo em mira fixament, el fum em molesta una mica, de cop m’etziba,
¾
Tu, no ets la Núria de
ca la Ramona?
Faig
que si amb el cap, mirant-lo fit a fit –primer no el reconec, aquella persona
envellida, però ... aquelles faccions. Tot d’una em ve un flaix,
¾
Ara, home! Ets el Joan, el forner del costat de casa.
¾
Del forn d’abans... ja és
tancat. I jo de temps jubilat. Quants anys...
¾
Si feia temps que no
tornava per aquí. Quasi no reconec a ningú.
Vam
estar una bona estona parlant amb aquell veí d’altres temps, la seva dona havia
mort feia uns anys, em va dir que els
fills vivien lluny d’allà i ell estava a la residència del poble. Va estar molt
content de veure’m i... encara xerraríem si no fos que va arribar la Raquel,
llavors ens vam acomiadar.
Vam
continuar les dues el recorregut per l’ample firal, suposo que seriem les
primeres del grup, als altres segurament
no els trobaríem fins al restaurant.
Arribem a les atraccions, molt nombroses com sempre per aquesta fira... cotxes de xoc, la noria, el martell, parades
de tir, la casa de la bruixa i altres ... sobretot els cavallets i els
matalassos inflables pels més menuts. Estem davant de “Les cases negres” de joveneta amb
flipaven i ja ens tens a les dues fent la bogeria de entrar-hi. Va ser divertit
reviure aquells temps infantils, a dins fent-nos por. Hi havia algunes coses
noves ... com aquells mariners que entre les onades gegants del mar embravit,
just al travessar una porta se’t tirava damunt una ona gegant, que et donava la
impressió de quedar ben xopa i que ni podies respirar dins l’aigua. Quin ensurt. Vam riure molt.
Vam
recórrer alguns estands, recollint propaganda i admirant alguna que altre
novetat. Al del Ajuntament, vaig saludar un parell de persones que em van
conèixer, si no em coneixien els altres jo no saludava a ningú, temia alguna
sorpresa desagradable. Ens vam parar a degustar un cafè, fet per
aquella moderna cafetera d’última generació, en aquell moment no hi havia
gairebé ningú a l’estand , una estona abans estava pleníssim. La hostessa ,
una dona de mitja edat , elegant perfectament pentinada i maquillada ens va
atendre molt amable fent propaganda d’aquell nou artilugi. Nosaltres parlaven
i reien, sense fer-li gaire cas del que
deia. De sobte se’m planta davant i mirant-me a la cara em diu,
¾
Òndia, quina sorpresa! si
tu ets la Núria. Quan anys sense veure’t ni saber res de tu. Com estàs?
El cor
em va donar un tomb, al mirar aquella cara de prop, llavors la vaig
conèixer. La cara se’m va crispar, un
gust amarg em va pujar per la gola. La raó de fugir del poble havia estat ella. La nena que des dels deu anys em va
amargar l’adolescència fen-me el buit i arrastrant amb ella totes les meves
amigues. Van començar a burlar-se de
mi... de la meva timidesa, dels meus cabells rogencs, de tot i... vaig quedar
sola aïllada . La depressió, les ganes de morir-me que em va dur a un intent de suïcidi, amb
només tretze anys. Li respon secament, ressentida,
¾
Crec que no tenim res a dir-nos.
Continuarà....
Ostres, tornar a llocs on vas viure fa molts anys, fa il·lusió perquè retrobes cares conegudes, però ai l'as, també pots retrobar persones que t'hauria agradat més no veure-les...A veure com acaba tot plegat...
ResponEliminaPetonets, Anna.
Tornar als llocs on has viscut abans si en guardes bon records sempre és gratificant, però si els records son negatius, com la protagonista, ja no tens pas ganes de tornar-hi, però ... veure'm que passa.
EliminaUna abraçada M. Roser.