LA FIRA DE PRIMERS DE MAIG - I

La fira del 1er de Maig era lluïda com sempre. El Passeig estava abarrotat de gent passejant amunt i avall o entrant als diferents estands i parades, el dia era esplèndid. Jo em sentia estranya allà, feia tants anys que no trepitjava la petita ciutat on vaig néixer i vaig viure fins als 13 anys. No  guardo records massa agradables d’aquells temps,  sobretot dels últims anys. Per això no havia volgut tornar mai més per aquí, però les coses canvien.

 A la feina havien programat  un dinar d’Empresa i no se’ls va acudir altre cosa que fer-lo aquí, al·legant que els convenia venir, també pels contactes de la fira. Com que amb el passat s’ha de passar pàgina, vaig creure que era un bon moment per tornar-hi.

Hem pujat amb una companya que ara és a fer una visita a un familiar llunyà, jo mentre estic passejant per la fira com havia fet molts anys enrere. Quedo absorta davant una parada de fruits secs i llaminadures, veig els tramussos  que tant em delien de joveneta, no puc resistir l’impuls i en compro una bossa, llavors m’adono que un home gran fumant un caliquenyo em mira fixament, el fum em molesta una mica,   de cop m’etziba,

¾    Tu, no ets la Núria de ca la Ramona?

Faig que si amb el cap, mirant-lo fit a fit –primer no el reconec, aquella persona envellida, però ... aquelles faccions. Tot d’una em ve un flaix,

¾    Ara, home!  Ets el Joan, el forner del costat de casa.

¾    Del forn d’abans... ja és tancat. I jo de temps jubilat. Quants anys...

¾    Si feia temps que no tornava per aquí. Quasi no reconec a ningú.

Vam estar una bona estona parlant amb aquell veí d’altres temps, la seva dona havia mort feia uns anys, em va dir  que els fills vivien lluny d’allà i ell estava a la residència del poble. Va estar molt content de veure’m i... encara xerraríem si no fos que va arribar la Raquel, llavors ens vam acomiadar.

Vam continuar les dues el recorregut per l’ample firal, suposo que seriem les primeres del grup, als altres  segurament  no els trobaríem fins al restaurant. Arribem a les atraccions, molt nombroses com sempre per aquesta fira...  cotxes de xoc, la noria, el martell, parades de tir, la casa de la bruixa i altres ... sobretot els cavallets i els matalassos inflables pels més menuts. Estem  davant de “Les cases negres” de joveneta amb flipaven i ja ens tens a les dues fent la bogeria de entrar-hi. Va ser divertit reviure aquells temps infantils, a dins fent-nos por. Hi havia algunes coses noves ... com aquells mariners que entre les onades gegants del mar embravit, just al travessar una porta se’t tirava damunt una ona gegant, que et donava la impressió de quedar ben xopa i que ni podies respirar dins l’aigua.  Quin ensurt. Vam riure molt.

Vam recórrer alguns estands, recollint propaganda i admirant alguna que altre novetat. Al del Ajuntament, vaig saludar un parell de persones que em van conèixer, si no em coneixien els altres jo no saludava a ningú, temia alguna sorpresa desagradable.   Ens vam parar a degustar un cafè, fet per aquella moderna cafetera d’última generació, en aquell moment no hi havia gairebé ningú a l’estand , una estona abans estava pleníssim. La hostessa , una dona de mitja edat , elegant perfectament pentinada i maquillada ens va atendre molt amable fent propaganda d’aquell nou artilugi. Nosaltres parlaven i  reien, sense fer-li gaire cas del que deia. De sobte se’m planta davant i mirant-me a la cara em diu,

¾    Òndia, quina sorpresa! si tu ets la Núria. Quan anys sense veure’t ni saber res de tu. Com estàs?

El cor em va donar un tomb, al mirar aquella cara de prop, llavors la vaig conèixer.  La cara se’m va crispar, un gust amarg  em va pujar per la gola.  La raó  de fugir del poble havia estat  ella. La nena que des dels deu anys em va amargar l’adolescència fen-me el buit i arrastrant amb ella totes les meves amigues. Van començar a  burlar-se de mi... de la meva timidesa, dels meus cabells rogencs, de tot i... vaig quedar sola aïllada . La depressió, les ganes de morir-me  que em va dur a un intent de suïcidi, amb només tretze anys. Li respon secament, ressentida,

¾    Crec  que no tenim res a dir-nos.

Continuarà....