Sóc l’Andreu, un policia novell
encarregat de tota una sèrie de qüestions a la comissaria de les Corts. Vull
dir amb això que els meus problemes són les petites investigacions de robatoris
i demés delictes simples. Mai cap gran investigació ha depès dels meus serveis.
Amb la meva companya, la Paola, eh!,
queda bé aquesta nom. La veritat es que es diu Pabla, nom del seu avi, allò de
la tradició, però se l’ha sabut transformar i li queda millor.
Com sempre tota la Plana Major són
reunits parlant de temes dels que no vull entrar a comentari, nosaltres érem
sols a l’oficina omplint fulls d’informes i d’atestats. Aleshores ens han
passat una trucada dient que havien trobat un cadàver enmig del carrer.
Immediatament amb el cotxe patrulla
hem anat al lloc dels fets. És encisador conduir de pressa per la via pública
fent sonar la sirena i veient apartar-se els altres cotxes.
Mentre la Paola examina el cos
caigut a terra. Un home, ja gran, però encara amb bona salut, pel que sembla
de la inspecció visual. Jo he anat a
indagar pels carrers del voltants. He preguntat a diverses persones. Ningú ha
vist res. Una m’ha parlar d’una figura negra, que pocs instants després de la
caiguda de la víctima, ha desaparegut per una cantonada. Ja hi som, he pensat,
ja acusem a un negre, allò, el més fàcil del món.
He tornat enrere per compartir la
meva investigació, amb el que ha
esbrinat la Paola. Jo n’estic un xic enamorat, però ella en refusa com
home, em diu que m’estima només com a company de treball. Jo ho lamento, però,
és tan agradable, un ofici tan desagradable com el nostre, al costat d’una bona
amiga que de moment ho accepto. Ja arribarà el dia que em farà costat.
Doncs la Paola ja havia telefonat a
la família. Jo no hi veia res sospitós en la mort de l’home, però les
investigacions s’han de portar a terme fins lliurar-nos de qualsevol dubte.
Els fills s’han presentat i ens han
dit que el pare havia anat a comprar i desprès havia marxat a passejar. Li
plaïa anar a comprar i veure els supermercats i les botigues. També el triar,
mirant detingudament els productes. Era un enamorat de la bona cuina i el bon
menjar.
Però l’obligació i el protocol mana
per damunt de la nostra voluntat. El protocol ens ha obligat a enviar el cos a
l’Institut Anatòmic Forense per fer una autòpsia. Amb la Paola, mentrestant,
hem continuat les perquisicions pels carrers. Poca cosa, només algú ens tornava
a parlar d’una figura negra o d’un negre que portava una espasa de samurai. De
veritat, la gent veu tantes pel·lícules de violència, que al final s’ho creu
tot.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada