LA FIRA DE PRIMERS DE MAIG II

Vaig deixar la tassa de cafè i agafant pel braç a la Raquel vaig fer l’acció de marxar.  La dona  em va deturar, agafant-me pel braç,

¾    Te’ns tot el dret a no voler saber res de mi res, sis-plau,  escolta’m un moment. Volia demanar-te perdó.  Em sap molt greu tot el que et vaig fer, per la meva inconsciència, la meva vanitat i orgull. Si no em perdones ho entenc, però t’ho havia de dir.

Una esgarrifança va recórrer la meva esquena. Aquelles paraules eren com una brisa suau per mi, però no les volia sentir, només volia fugir d’allà. Llavors em va fer pena aquella dona, vaig sentir llàstima per ella, però el més important, vaig pensar que si volia recobrar la pau amb mi mateixa era necessari donar  aquell pas,

¾    No vull tenir ressentiment amb ningú. Estigues tranquil·la, el passat està oblidat.

¾    Gràcies,  no oblidaré mai la teva generositat.  La necessitava per poder afrontar la vida de nou ... i ...tot  el que està passant la meva filla.

Em van sorprendre aquelles paraules, llavors vaig veure aquella tristesa reflectida en la seva mirada, rere aquells ulls tan maquillats

¾     Potser també li estan fent “bulling” a la teva filla –vaig preguntar.

Em va fer que si amb el cap, estava avergonyida, va abaixar la cara, sense gosar ni mirar-me i em va dir.  

¾    Per això ara comprenc tant bé tot el mal que t’estàvem fent i la desesperació que devies sentir, al intentar fer el que vas fer.

¾    Només qui es troba en una situació així pot saber tot el que et bull a dintre, tot el que et passa pel cap. Per sort, el pare va arribar abans i em va dur ràpid a l’hospital, i allà amb vam fer vomitar i treure la porqueria que havia ingerit.

¾    Era una inconscient. La vida m’ho ha tornat. La Cris també ho va intentar  l’any passat,

  – tenia la veu trencada i els ulls plorosos-  L’hem canviat d’escola, però li costa trobar amigues, desconfia de tothom.

¾    Sigues tu la seva millor amiga, que et pugui confiar el que li passa. Com va fer llavors la mare, i el que em va  anar millor va ser canviar de ciutat i d’ambient. Finalment te’n surts... costa, però te’n surts. Ella també se’n sortirà. –vaig dir-li tot posant-li la ma a l’espatlla.  

 Llavors ens vam abraçar, teníem els ulls negats de llàgrimes.  Com la gent entrava i ens mirava, ja ens vam acomiadar. La Raquel m’agafava fort del braç quan  vam sortir dallà . Encara tremolava tota i tenia els nervis  a flor de pell. Caminaven passeig avall en mig de la gent,  en silenci... la gent passava xarrant, rient, jo  no veia a ningú. La Raquel respectava el meu mutisme, però la seva companyia ho era tot per mi. Emocionada em va dir,

¾    Anem, sortim d’aquí, anem a un lloc més tranquil.

f  La música de les parades , de les atraccions, el soroll de la gent, s’anava sentit més esmorteït al allunyar-nos del centre pels carrerons. Com era molt aviat ens van asseure en una terrassa  poc concorreguda  de les afores a fer un cafè i llavors vaig explicar per primera vegada a la Raquel, el que m’havia passat de joveneta en aquell poble i a la escola, cosa que mai havia pogut parlar-ne amb ningú. Ara, ella, entenia perquè mai havia volgut tornar allà. Només en va dir - “Has estat molt valenta i et mereixes ser feliç.”

  -Març de 2019 -