UN DIA EMBOIRAT

“Sembla que plourà”

“Perquè cada vegada fa més mal recordar el teu amor”

Avui és un dia gris, boirós, un dia d’aquells de tardor, fins i tot sembla que plourà, i esperem que ho faci, perquè convé molt la pluja,  ja s’acusa la falta d’aigua per tot arreu. Sobretot als boscos que estan tan secs que tot i ser temps de bolets, no en surt ni un.

Encara que a mi, m’agraden més els dies de sol i el bon temps , ja que aquests em donen energia i ganes de fer coses. Els foscos i grisos com el d’avui em donen ensopiment i ganes de no sortir de casa. Tot això ajuntat amb una temporada que tinc la moral un xic baixa i ara que remuntava una mica, plaf... altre cop mal temps i afloren de nou els records punyents .

Aquests dies estic una mica “depre” i el temps m’hi acompanya.  El temps passa i passa i l’angoixa es queda.  Ja poden anar dient la gent que “el temps tot ho cura” però a mi em sembla que és a l’inrevés; o és que em cal molt més temps encara per cicatritzar les ferides. Aviat farà  dos anys que vas marxar; que em vas deixar per anar-te’n amb aquella fulana ... si, si, d’acord, una joveneta de molt bon veure , de la que vas dir que estaves enamorat.

Jo t’havia estimat molt, hi encara t’estimo. Voldria no fer-ho. Poder-te arrencar de dins meu. Odiar-te, però no puc... perquè cada vegada em fa més mal recordar el teu amor. Un amor que jo creia sincer; però aviat em vas demostrar que d’amor pel teu cantó no en va existir mai. L’única cosa que volies era escalar el poder, entrar dins el cercle de les amistats i negocis del pare i escalar posicions, aconseguit això el demés poc t’ha importat.

Ni els nostres dos fills ni jo em contat mai per res en els teus plans. Primer encara dissimulaves una mica, i guardaves les aparences. Aviat però vas  començar a fer la  teva vida lluny de nosaltres , encara que amb discreció això si,  sempre eren les reunions, els clients, els negocis el que et tenien ocupat. T’estimava tant, que sempre creia, o volia creure  les teves mentides.

Quan els nens em demanaven pel seu pare sempre et vaig defensar dient que treballaves molt i la feina et robava moltes hores i quan arribaves estaves molt cansat i no podies estar per ells.

Si aquell dissabte fatídic, els pares i jo,  no t’haguéssim  descobert en aquell  hotel de la costa amb ella, quan en teoria estaves a Canàries, encara potser estaries nadant entre dues aigües. Segurament estaríem  junts amagant-nos la cruel realitat, però  encara et tindria a prop... no,   no,  no hi vull pensar, això ja és passat. Haig de viure el present, buscar motius per tirar endavant, no deixar-me vèncer pel desànim. En aquell moment se sent un enrenou, dos caps rossos treuen el cap per la porta,

¾    Mama, mama. Hem sortit abans de l’escola. Juguem al joc dels pirates.?

¾    Si, si , mama, va juguem-hi. –fa la petita.

¾    Va si, som-hi!  Ho passarem molt bé!  Heus aquí els motius!

30/10//2017/