L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR II

Va acotar-se i vaig sentir la seva boca i la seva llengua que acariciava el meu cos mentre davallava fins ... Poc després el meu apartament era un caos. Mai havia notat tantes sensacions ni tanta bogeria. El meu cos mai en la vida havia estat tan ardit, tan viu ni amb tantes ganes de jugar el joc sexual. 

Vam sentir l’explosió dels sentits. Vam descansar i quan encara era mig adormit vaig notar els seus dits que, entremaliats, jugaven amb el meu membre. I vam tornar a repetir i vam descansar. Vaig notar els seus llavis i el gust de la seva saliva en els meus. Aleshores salvatgement vam tornar, però ja no com dues persones. Havíem perdut l’essència humana i, com a llops només cercàvem desesperadament el plaer. No tenia importància el lloc, fos damunt el llit, al terra, ni la part del cos. Tot valia i tot ens feia sentir i gaudir de nosaltres. Finalment al matí, malgrat haver dormit bastant estona entremig, els nostres organismes van defallir. Malgrat les ordres del nostre cervell i els nostres desitjos, el nostres cossos van dir prou: s’ha de fer una pausa. 

Vam aprofitar per menjar i beure per reforçar-nos. Poc després la libido va tornar al nostre esperit però d’una forma més pausada, encara que més plaent. Van ser dos dies esplendorosos que mai podrem oblidar cap dels dos. Al tercer dia ullerosos i dèbils vam sortir al carrer per anar a menjar. Algun veí devia pensar que estàvem malalts al veure el nostre pas desmanyotat i vacil·lant. 

Ella dibuixava meravellosament i jo era un escriptor que pujava ràpidament en l’interès del públic. Ella va començar a fer les il·lustracions i les portades dels meus llibres. Aviat vam ser la parella de moda i donant-nos suport  vam aconseguir la fama en el difícil món de l’art.  

Recordo aquest període de la vida com una incessant recerca del propi jo mitjançat el cos i el sexe. Mai vam ser fidels l’un a l’altre. Sí que vam ser constants en fer-nos costat malgrat les nostres aventures individuals.   

Avui he recordat i posteriorment he escrit una part del nostre primer encontre i part de la nostra vida al visitar una exposició de la seva obra. És una miscel·lània, de l’abans i l’ara, però hi ha molts dibuixos que havia fet en el temps del nostre conviure. En trobar-nos ens hem saludat  efusivament amb petons als llavis com antics amants. Respectivament ens hem presentat les nostres actuals parelles. Mentre ells parlaven de la seva vida, eren joves tots dos, nosaltres hem fet un apart en una saleta més apartada i íntima. He dit:

¾     Estàs millor que abans. Llavors eres una gata salvatge en la recerca d’una vida millor. Ara et veig més tranquil·la i també més refinada.

¾     Aleshores – m’ha contestat - érem uns joves ambiciosos i ansiosos del món i la vida. Ara els anys, com al bon vi, ens han fet reposar i madurar extraient les millors aromes de nosaltres mateixos.

¾     Per cert! – se m’ha ocorregut dir- encara no he firmat al teu mont venusià.

¾     Per fora no, però quantes vegades has signat més profundament i més íntimament?  

I he respost amb enyorança.

¾     Potser algun dia...

¾     No t’ho nego. Has estat el més gran amant i el meu millor amic. Els altres han estat, i són, un entreteniment, una necessitat visceral. Tu, vas ser, tu!

Inclinant-me atrevidament he acaronat per damunt del vestit una de les seves sines. A continuació l’he besat i he mossegat suaument els seus llavis.

¾     Un, ai!- ha sorgit sobtadament com un desig de la part més intima de les nostres ànimes. 

Aleshores donant-li la mà l’he acompanyat de nou amb la gent que admira el seu treball. Qui sap, si ja frenats una mica els sentits, ens retrobarem i signaré finalment l’autògraf pendent.  

Miquel Pujol Mur