L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR I

Aquell matí el vaig passar signant el meu darrer llibre a la llibreria Pijoan. Estava força content ja que havia estat un dia agradable, tant per la molta gent que va venir, com per la bona venda. Ja ho sé, els que som escriptors, pintors o escultors, som artistes. Però, malgrat que l’art sigui eteri, no omple aquesta part del nostre cos que ens permet sobreviure materialment.

Una vegada tancat l’acte, amb el llibreter vam sortir a celebrar l’èxit fent, al bar del costat de la botiga dels llibres, una copa de cava. Després d’acomiadar-nos vaig baixar força alegre en direcció a casa meva. Els motius són obvis, un matí de reconeixement públic de la meva obra i la meva persona, i les dues copes que vam beure. 

Aleshores, en creuar la plaça en direcció al carrer on visc, ja arribant a la cantonada, em va abordar una jove. Certament, no era una mossa de la primera volada, però sí que era forca atractiva.

¾     Perdoni, Sr. Busquets, em podria firmar un autògraf?

¾     Si us plau!!!- vaig contestar- No em diguis senyor. No m’ha agradat mai aquest tractament. Pots dir-me, simplement Joan. Ja ho sé que sóc una mica més gran que tu, però no tant. Mai a la vida podria haver estat el teu pare.

¾     El coneix al meu pare?- em va preguntar, corpresa.

¾     Perdona ha estat una forma de parlar. Però els teus pares deuen ser d’un bon planter perquè hagi sorgit, del seu amor, una flor tan formosa com tu. Que vols un autògraf, dius? 

La jove va posar-se vermella fins a les arrels dels seus cabells rossos. Vaig contemplar la seva cabellera amb completa adoració. Estava ple d’un violent desig de tocar-la. També de besar la seva bonica cara. Al mateix temps al moure el cap, els seus cabells deixaven escapar a l’aire, sense cap reserva, un efluvi suau de perfum juvenil de femella i de primavera que m’encisava. El cabell li queia com una cascada mig ondulada damunt les espatlles. Tanmateix com el mantell d’una verge. Sobtadament vaig quedar embruixat de la seva persona. No sé si el rubor que tenyia la seva cara era per les meves paraules o per una idea que bullia en el seu pensament.

¾     Bé, digues?- vaig insistir, al veure-la una mica tallada. Potser abans havia estat massa elogiós o tal vegada la mirada m’havia traït.

¾     Veurà, és que no vull el seu autògraf en cap paper, sempre es poden perdre. Sóc una fervent admiradora de la seva obra. M’he llegit tots els seus llibres. Algun d’ells quasi sóc capaç de recitar-lo de memòria.

¾     Aleshores?- Vaig inquirir mirant-me-la de dalt a baix. Sincerament el seu cos era una obra d’art. En aquells moments hauria volgut ser un escultor per esculpir i acariciar amb les meves mans, les corbes i els racons amagats d’aquell cos perfecte.

¾     Veuràs...- va iniciar a parlar una mica indecisa però tutejant-me clarament- veuràs...- i va tornar a quedar pensativa.

¾     Va digues! Et firmaré on vulguis, sigui paper, llibre o pell. On sigui!

¾     Vull que em firmis amb aquest retolador negre. 

I va tornar a callar.

¾     Va! On vulguis, digues!

¾     Vull que estampis la teva firma sota el meu melic. A la zona venusiana. Després, me’l faré tatuar per a sempre. 

Aleshores, el corprès vaig estar jo.

¾     Però aquí, al carrer! No crec sigui el lloc més adequat.- Gosí forfollar tartamudejant i mig ennuegant-me.

¾     Però, vius aquí a prop? En aquest carrer?

¾     Sí! - vaig contestar. Llavors el tallat era jo.- Mes, què diran si ens veuen pujar sols al meu pis.

¾     No hi ha cap problema. Ja veus que no sóc una nena. Els meus pares són molt tolerants. 

Aleshores vaig dir-li.

¾     Puja i buscarem el lloc apropiat per escriure el meu nom.  

El que va passar us ho podeu imaginar fàcilment. Un home a la trentena i una dona de  vint-i-dos anys. 

En arribar a dalt, al pis, només havent tancat la porta i sense cap vergonya, va lliurar-se de la samarreta i vaig veure que no portava sostenidors. Mentre jo, bocabadat, observava les seves sines, de formosa bellesa, va abaixar-se els pantalons i va quedar nua davant meu. Jo admirava tot el seu cos i ella movent sinuosament els malucs va apropar-se fins a tocar-me. Aleshores amb una veu ronca com de gata maula en zel va mirar-me als ulls i va preguntar-me.

¾     Signaràs?  

Garratibat, sense esmà i bullint per dins vaig moure la mà cercant el retolador. Ella va riure amb una rialla mig ofegada i, sense apartar-se ni deixar de mirar-me als ulls em va dir.

¾     Deus tenir alguna cosa millor per firmar. 

La distància no existia entre els nostres cossos. Amb ràbia, vaig arrancar-me la camisa per tal de notar els seus pits, amb els seus drets i durs pinacles clavant-se en el meu tòrax. Notava la seva duresa, mentre les seves mans lluitaven amb la sivella del meu cinturó. Pocs instants més tard els meus pantalons queien a terra i els meus peus els van llançar a un racó de l’habitació. 

CONTINUARÀ ... 

Miquel Pujol Mur.