Estic sol. Tot
el meu voltant és ple de foscor. Els meus ulls volen mirar, però no veuen més
que la negror que omple l’espai.
Camino sense
saber a on. Ensopego en no sé què. Una llum, simplement un rètol blanquinós i amb
lletres negres, vol transmetre’m un missatge. Parpelleja en la paret. Mal
llegeixo les frases. “Ja és hora!” El meu enterbolit cervell pensà: “Hora, per
què?”
Tancat com sóc,
dins no sé què. El lleu resplendor de la llum s’apaga. Torno a estar immers en
la densa obscuritat. Segueixo el meu caminar sense rumb. Sinó hi ha colors ni
llums, tampoc hi ha cap soroll per orientar el meu camí.
El rètol
lluminós torna a encendre’s. Una nova frase apareix escrita en la paret. “Falta
poc”. “Poc?” Per on falta poc, si no sé on vaig. Camino per un camí. Un sender
sense cap marca. No hi ha camí. Són els meus peus desorientats que tracen una
línia sense nord. Línia i camí són termes estranys. Tanmateix la meva ruta és
circular. No tinc orientació, no hi ha nord, ni sud, ni est, ni oest. Cap
estrella llueix en el firmament. Una forta i amarga rialla brota en el meu
interior. La inquieta pregunta que sobtadament brolla en la meva desorientada
ment és: “Hi ha cel?”
Retorno al pas a
pas vacil·lant. No sé quantes noses entorpeixen la meva perduda pista. El meu
maldestre caminar no m’assenyala cap presència aliena a la meva persona.
Només una
quimera persisteix en el meu anar: “Endavant, sempre endavant”. Però, sense
veure res. Com?
Molts, a la vida,
també segueixen aquesta mena de camí. Endavant fins el darrer sospir. Aleshores,
la ruta s’acaba i es perd entre les bromes de l’eternitat.
El rètol llueix
novament. Només diu: “Estàs arribant”.
Ha! Ha! Ha! Sona
dins la meva gola. Sempre els mateixos consells i la mateixa idea sense
indicar-me res més.
Deambular,
caminar, seguir la ruta, però, i la pregunta clau: On?
Esgotat,
miraculosament trobo un jaç. Arraulint-me, em recullo com si fos emparat pel claustre matern i profundament
lassat m’adormo.
Llum! Llum!
Llum! L’habitació és plena de claror. La foscor ha fugit. Escolto les paraules
de l’home vestit de blanc a l’altre home també vestit de blanc.
¾
Perquè no vas lligar-lo més bé.
Sempre tu dic la camisa de força ben cordada i les cames lligades. Un dia se’ns
farà mal ensopegant en el poc que hi ha a la cel·la.
Em fan empassar
una píndola. Poc després el seu efecte sedant m’endinsa en el forat negre i
oliós de la bogeria. Ja no hi ha camí, només obscuritat.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada