AHIR. La “profe” d’escriptura anuncia
“ Flors vermelles i blanques” . Quin
tema –vaig pensar- si ara no som a la
primavera.
AVUI. Davant meu una quantitat enorme de flors
vermelles i blanques. Roses vermelles i
blanques i altres flors cobreixen el
fèretre de la Marta (la meva veïna durant alguns anys). Del gran centre de roses vermelles del capdamunt en penja una cinta “Del teu marit i fills” a
l’altre cantó, un de roses blanques, la cinta ... “Dels teus alumnes” al mig altres
flors blanques i alguna de rosada. Altres cintes penjant... de germans, familiars, companys...
La gent calla . Una música trenca el silenci, l’Imagine de Jonh Lenon sona al piano, el fill gran de només
catorze anys, es qui toca junt amb un company. Comença la
cerimònia.
La música, la passió i vida de la
Marta, i les paraules ressonen dins l’espai atapeït de gent, que la van a
acomiadar. Els seus alumnes de les
escoles de música, hi eren tots, tocant amb els instruments o cantant amb la
coral, acompanyant a la que havia estat la seva profe fins feia poc, i fent
costat als seus fills, i companys, que també participaven amb els cors, tot dient
adéu a la mare tal com ella volia que així fos.
Les paraules tampoc podíem faltar. Alguns acomiadaments, però el que va impactar més vam
ser les paraules que ella va deixar escrites pels seus alumnes, i per la gent
del petit poble de Serrateix , on feia uns anys que vivia, animant-los a
continuar amb les activitats que havien encetat junts.
La gran església del monestir,
sempre mig buida, ha quedat petita per acollir la multitud que han acudit per donar l’últim adéu a la Marta, que ha lluitat molts anys amb valentia amb la enfermetat. En aquest
dia de tardor emboirat, trist, on la pluja també ha fet acte de presencia a l’acomiadament, junt amb la música, les
paraules, l’escalfor de la gent , sentiments a flor de pell, alguns ulls humits, però el teu record i el teu somriure
continuarà viu en nosaltres i amb les
flors blanques i vermelles dels que t’estimen acompanyant-te fins al final.
Dia 20 d’octubre de 2017
Sona a molt real...Si és així és molt trist però al mateix temps alegre per tanta gent com l'estimva...Si és fictici està molt ben fet, perquè jo m'ho he cregut!!!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Doncs si M. Roser, és un fet autèntic, molt trist i recent, just demà farà una setmana que enterraven la Marta, que en ens deixava als poc més de 50 anys, després de lluitar 10 anys amb la malaltia. Va ser una cerimonia molt emotiva, amb molta gent,sobretot jove, que l'estimava i l'acomiadava amb música i cançons. Just el tema de les flors l'havien posat el dia abans i les vaig tenir a tocar una bona estona.
EliminaUna abraçada M. Roser