EL MISTERI DE LES SABATES

(Trobar unes sabates desconegudes al costat del llit)

La Clara és una dona de mitjana edat que des que havia enviudat sortia poc. De casa la treball i del treball a casa. De tant en tant rebia la visita dels fills que ja feia anys s’havien emancipat. Si als primers mesos de quedar sola, anaven a veure-la  sovint, ara cada vegada espaiaven més les visites.

Ja feia més d’un any d’aquesta vida solitària. Havia estimat molt al Jaume, l’enyorava i el trobava molt a faltar, per això s’havia enclaustrat a casa i només sortia si era estrictament necessari. És trobava bé allà entre les quatre parets envoltada dels records.

Tant els fills, com els companys de feina li deien que havia de sortir, relacionar-se de nou, fer sortides, vaja, airejar-se una mica. Ella no tenia ganes de res. L’única cosa que l’omplia era la seva néta de tres mesos , però com el fill vivia lluny, la veia poc.

Ahir, va accedir a anar a una festa d’aniversari d’una companya de treball, la Mònica. Feia molts anys que eren amigues i no li podia dir que no, a més complia 50 anys , que era una bona fita. Al vespre es va posar un vestit elegant, que feia dos anys estava desat al armari, es va maquillar una mica i va marxar cap a la festa. Pensava estar-hi poca estona i tornar aviat, encara que l’endemà no havia de matinar, hi anava gairebé per compliment.

És va despertar amb un maldecap espantós, no sabia l’hora que era, ni com havia arribat a casa. Al seu cap només hi havia acords d’una música estrident, llums que feien pampallugues i gent... gent ballant, rient, cridant... no recordava res més.

És va aixecar penosament del llit, pensant en donar-se una bona dutxa i fer-se un cafè ben carregat per veure si aclaria una mica les idees. De sobte, al capdavall llit es va topar amb unes sabates. Les va mirar, les va agafar. Aquestes sabates no son pas meves –pensa-  Eren unes botes de taló alt. Jo mai he tingut unes sabates així, com hauran vingut a parar aquí –es preguntava. No recordava res del dia abans, només que bevien i brindaven pels 50 anys de  l’amiga. Em sembla que vaig veure més del compte, però si jo no veig mai. El cap li bullia i tot li donava voltes.

Després de dutxar-se i prendre’s un cafè ben carregat, estava una mica millor. Asseguda a la cuina, encara amb bata i una tovallola entortolligada al cap, tenia al davant aquelles sabates altes que no recordava haver vist mai. De qui seran? Com hauran arribat aquí? Era tot un misteri. En va intentava recordar alguna cosa.

De sobte es va donar un gran ensurt. Una dona jove, amb escassa roba interior i descalça va entrar a la cuina i es va plantar al seu davant. La Clara va fer un xiscle espantada,

¾   Que has vist la meva roba i les meves botes, no les trobo enlloc.
¾   Tu qui ets? I que fas aquí?
¾   Ui, si que estem malament. No se si estàs pitjor tu o jo.

Bé, llavors van venir les explicacions. Era la filla de la seva amiga, que la va acompanyar a casa, perquè  no volia que conduís en l’estat que es trobava. Allà van fer un altre copa i l’acompanyant que també anava tocada, després d`acompanyar-la a l’habitació, és va treure les sabates i la roba,  es va estirar al llit i va quedar clapada i havia dormit fins llavors.

¾   Així tu has dormit al meu costat. Ni te vist, ni sabia com havia arribat aquí.
¾   Va, posa’m un cafè ben carregat, per si em desvetllo una mica i puc arribar a casa. El Pere no sabrà on m’he ficat.

10/04/2016/