A POC A POC ÉS VA LLUNY

“No tinguis por d’anar a poc a poc, tingue’n només de quedar-te aturat”  (Proverbi xinés)

El Vicenç  camina lentament pel llarg passadís de la residència, acompanyat del seu inseparable caminador que li dona estabilitat  i gràcies al qual és pot moure per si mateix. És troben amb l’Hermínia  que també va amb el mateix estri i els dos junts surten al jardí i aviat s’asseuen en un banc i fan la xerradeta habitual.

Li va costar molt acceptar que no podia caminar i córrer com feia fins fa un parell d’anys. Ell que havia estat esportista tota la vida i participat  en moltes curses i caminades, quedant entre els primers,  de cop i volta es va trobar paralitzat  per una estranya malaltia, que li impedia caminar, ja que perdia l’equilibri i de sobte es trobava a terra. Després de proves i estar ingressat en diferents hospitals,  com que no podia viure sol, va ingressar a la residència. Allà va agafar una depressió de cavall, encara que li feien tot,  no es volia moure del llit, no volia sortir , ni intentar caminar. Li van dir que si no és movia quedaria paralitzat del tot. Res li importava ja, només volia morir, si no podia fer com abans, perquè havia de viure. Ell que sempre havia estat tant sa, ara que ja havia complert els 82 li passava això, pensava assegut al selló mirant la televisió i es deprimia

 

Tancat a l’habitació,  es passava dies sencers. Un dia l’Hermínia,  amb el seu ta-ca-tà  va entrar a veure’l. Com era molt xerraire i amb sentit del humor, va fer que l’home li preguntes com podia estar alegre si quasi no podia caminar.,

¾   Ui! Ja ho aprendràs . Mira, que  a poc a poc és va lluny.

Li va fer gràcia l’acudit. Cada dia  la dona l’anava a veure i amb complicitat amb les cuidadores aviat el va convèncer de fer servir el caminador per moure’s. Va anar agafant confiança en si mateix, i va  tornar  a sentir il·lusió per la vida, llavors va començar la recuperació , el primer pas va ser acceptar la malaltia. Sabia que res tornaria a ser com abans, però valia més fer alguna cosa que quedar-se aturat.

Això era el que li repetia sovint  la dona “no tinguis por d’anar poc a poc, el que has de tenir por és de quedar-te aturat” així li havia encomanat el desig de viure, de no deixar-se morir. Ara eren inseparables. Amb els mesos alguna cosa nova havia despertat dins seu, que feia molt que havien oblidat. Ara a la tardor de la vida, i en aquell lloc apartat,  de nou l’amor havia tornat a les seves vides.

Asseguts al banc del jardí, amb les mans entrellaçades, la dona li comenta feliç...

¾   Veus com t’ho deia que a poc a poc es va lluny, podem venir fins aquí.

Ell l’acarona dolçament i li fa un tendre petó i ni senten la veu de la noia que els crida perquè entrin a dinar.

– 20  de juny de 2016-