En la nostra visita a terres andorranes aquesta vegada ens acostarem al poble de Juberri- també Juverri- i la seva església de Sant Esteve. Juberri és un petit nucli de població ( 162 hab. l’any 2009) situat en un coster a la riba esquerra de la Valira.
És a 1281 m. d’altitud, al peu del bosc de
Juberri. L’església de Sant Esteve de Juberri, molt propera al límit amb la Seu
d’Urgell depenia de la parròquia d’Arcavell. És d’estil romànic i la seva
datació és del segle XI o principis del XII.
L’edifici és una petita i senzilla construcció rural
de planta rectangular i rematada vers llevant amb un absis semicircular.
L’aparell és d’una gran barreja de pedres de tot tipus
i totes mides barrejades amb argamassa de fang, la qual cosa a més de donar un
aire de rusticitat fa difícil la seva datació.
L’absis exteriorment és mig soterrat pel desnivell del
terreny. És una mica més estret que la nau, completament llis, sense cap
obertura i mancat d’ornamentació. L’absis és de quart d’esfera i cobert amb
lloses de pissarra.
Al mur de migjorn ha estat oberta una finestra en forma
de creu, feta de pedra tosca, igual que la que hi ha al mur de ponent.
La porta d’entrada, propera al mur de ponent, és
formada per amb uns muntants de pedra tosca , força grossos i és en arc de mig
punt, fent també amb dovelles del mateix material que els muntants.
Darrerament s’han realitzat excavacions que permeten
suposar l’existència hi ha un cementiri de notables dimensions que és pot
situar entre els segles VIII i XII. Els enterraments exhumats, d’època
medieval, presenten una orientació oest- est i una morfologia de construcció
similar al proper jaciment del Colomer.
Tot fa pensar, segons el experts, d’una necròpoli anterior o contemporània a l’església de Sant Esteve.
L’arquebisbe de la Seu, Mons. Vives, en la seva visita a Juberri que pertany al Quart d’Auvinyà ha recordat com en èpoques anteriors les esglésies eren lloc de refugi per a les persones que es veien afectades per conflictes i persecucions.
També ha cridat l’atenció al seus acompanyants sobre el fet que les parets interiors de l’església estiguin encalcinades com era habitual antigament.
EL record d’una visita a un lloc que segurament en el passat va ser important i actualment és un llegat de la història andorrana.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada