EL PERFUM I ELS RECORDS

L’home passeja pel carrer Gran i de sobte una olor , un flaire fa que arrugui el nas tot absorbint la fragància forta i penetrant. 

Els seus records enduts pel perfum evoquen molts anys enrere. Per poc ensopega amb tot de jovenalla que baixa esvalotant pel carrer. S’aparta per deixar-los passar i de cop es troba cansat. Aprofitant un banc de fusta proper a l’església s’asseu i pensa.  

Aquesta olor? El perfum de la mare quan sortia amb el pare. Potser l’olor de ma germana? No, la Paula utilitzava perfums més lleugers, de llimona i tarongina. No, de la germana quan era una noia, no. Més un record punxant li puja a la ment. L’olor del perfum que va regalar el Lluis a la Paula quan el va fer pare. 

Moltes idees vingudes de la llunyania omplen el seu cap. El seu cervell no pot suportar tanta càrrega de records d’anys enrere. Neguitós cerca per les butxaques fins a ensopegar-se amb la cartera. La treu i la posa al seu costat damunt del banc. No li fa por que li puguin robar, hi ha poc diners. D’entremig del departaments treu una arrugada fotografia. Amb ulls somniadors observa les alegres cares: la mare, el pare, la germana, el nebot i ell mateix quan encara era jove. El Lluís no sortia perquè va fer la fotografia. 

Mirant-la la crua realitat torna i clarifica els pensaments. El pare ja és mort i no va anar al seu enterrament. La mare deu ser viva, però quan anys té, quasi 80... La germana, la Paula. Sí, la Paula continuarà igual de prima i lleugera com un jonc o potser serà una matrona plena i envoltada de fills. El Lluís, el cunyat, mai li va acabar de caure bé. Tant com li agradava menjar deu estar força gras.

I el nebot, el Freddy, com ell Frederic i com l’avi. Ja serà un sagalot alt i ben plantat. Haurà més nebots? Recorda el poble petit, el verd dels prats, les muntanyes curulles de neu i el llac on anava a nedar.

Va marxar enfrontat amb tothom. Volia menjar-se el món i fer fortuna a la gran ciutat i aquesta com un gegant golafre se’l va empassar.

Un treball just per pagar la dispesa, alguna cervesa i poc més per sobreviure. S’hi tornés segurament el rebrien amb amor i potser... potser recuperaria el temps perdut. Unes llàgrimes amargues baixen fent solcs a la seva cara.

Només resta un potser en els seus llavis i el polsim d’un perfum en l’interior del nas.

Miquel Pujol Mur.